Zenith Escolà, 93 anys: “Soc una amant de la història, i sempre he volgut saber i no deixar mai de llegir”

Si la busquen és fàcil trobar-la.

(Somriu) Soc aquí perquè més enllà dels estudis no he deixat mai de llegir i d’investigar pel meu compte. M’he enamorat de l’Arxiu i ja fa 18 anys que vinc. Cada setmana busco alguna cosa...

Va arribar-hi cercant informació d’algun tema en concret?

Vaig accedir a l’Arxiu per fer una recerca d’un assumpte relacionat amb la història familiar, però remenant actes de finals del segle XIX em van cridar l’atenció altres temes històrics, com la mortalitat infantil registrada entre el 1869 i el 1872, atès que a mi sempre m’han agradat molt els infants i conèixer aquell episodi em va remoure coses. Així, vaig saber de l’existència a França de la Gota de la Llet, una institució benèfica dedicada a ajudar aquestes criatures que es va estendre pel món. A Lleida va arribar a principis del segle XX, i s’ubicava en un edifici magnífic, que va ser destruït. Posteriorment s’hi va fer l’estació d’autobusos (l’antiga).

I com s’interessa pel cementiri?

Vaig començar a trobar documents del cementiri, entre els quals un sobre la seva planificació del 1902. A partir d’aquí, basant-me en la documentació de diferents arxius de la ciutat, he anat escrivint i dibuixant sobre aquest tema i altres aspectes històrics durant el segle XIX que recullo en el llibre. De passada, per exemple, també parlo de la situació dels trinitaris, que degut a les riuades i les guerres s’havien quedat sense monestir i van demanar a l’ajuntament fer-ne un a prop de l’espai; o de la influència dels Fleix.

No hi deu haver gaires publicacions que detallin informació d’aquest període de temps sobre el cementiri municipal de Lleida.

Hi ha historiadors o particulars que potser s’han interessat o escrit sobre algun element concret del cementiri en aquella època, com un panteó, però crec que una publicació en conjunt i en profunditat sobre l’espai al segle XIX només l’hauria fet jo. Insisteixo, crec.

I tot plegat amb 93 anys.

Doncs set anys els he dedicat a fer el llibre. No tinc estudis d’historiadora, però soc una amant de la història. Sempre he volgut saber, no deixar mai de llegir i he mirat endavant. En el seu dia vaig pensar “la casa no em caurà al damunt”, i vaig anar cap a l’Arxiu a investigar... i m’hi vaig enganxar.

Set anys elaborant el llibre.

He tingut molta cura de llegir, llegir i tornar a llegir. He volgut ser molt curosa perquè dono pel que dono, tot i que és cert que de moment tinc la ment molt a lloc; això és perquè he llegit molt i m’he interessat molt pel que passa diàriament, visc al dia.

La veritat que es veu molt àgil.

Ballaria aquí mateix una sardana (bromeja)... això potser no, però bé, bé... mira (s’aixeca), si vols fes-me una fotografia i que es vegi aquesta part de l’Arxiu! (imatge de dalt).

I ara, vol reprendre la cerca familiar?

Sí (s’asseu). Estic intentant trobar una data relacionada amb la meva padrina i un permís del negoci familiar, dedicat a l’elaboració de coques de recapte. De fet, inicialment el meu pare tenia un forn al carrer Clavell i va fer famoses les seves coques, fins al punt que li deien el “rei de les coques” (somriu).

Es planteja fer un tercer llibre sobre aquesta història familiar?

De moment és quelcom personal. És cert, però, que sí que em plantejo explicar la meva història, com a dona que neix a la República i viu en el franquisme...