Clara Viñals: “Realment, cada disc és la fotografia d’un moment de la vida”

Com definiria l’Encant?

És un disc que busca recuperar certs sons orgànics d’instruments que feia temps que no utilitzava i, alhora, combinar-los amb sons més electrònics, que he fet servir bastant en els darrers treballs. És un equilibri entre aquestes dos sonoritats, amb lletres força directes.

Considera, doncs, que el disc fa una mirada al passat?

En recuperar instruments, com la guitarra espanyola o el piano acústic, el disc pot recordar a les sonoritats dels inicis del grup, dels primers discos, però la voluntat és que soni actual i sona totalment contemporani; perquè hi ha la presència, per exemple, de beats molt electrònics. Cerca aquest punt més clàssic i alhora aquest punt més modern, no? He volgut jugar una mica amb aquesta dualitat. És un disc bastant variat, que al mateix temps funciona molt bé de manera conjunta.

Creu que aquest equilibri clàssic-modern el reclama el públic avui dia? O als autors us crida?

En el meu cas, és una cosa purament personal. Jo m’he sentit molt còmoda en els dos últims discos, però sentia que ja havia explorat el vessant de sonoritat més gran, i em venia de gust recuperar una mica una sonoritat no tan rítmica, més tranquil·la. Pel que fa a lletres, l’anterior disc era una mica més fosc, i aquest és bastant més lluminós, ja que totes les cançons són bastant positives.

Més enllà dels avançaments publicats, hi ha un tema, Una moneda, que em crida l’atenció per la seva durada breu però captivadora.

Incloure cançons curtes m’agrada molt. La sensació de voler tornar a escoltar una cançó sempre l’he trobada divertida. I, a més, hi ha un joc entre aquest tema i Tan brillant, un dels avançaments, que parla del procés de conèixer algú, aquells moments de fascinació. Així mateix, Amb tu podria estar, que va ser el primer avançament, té una lletra supersenzilla, cosa molt buscada. És una cançó d’amor, i normalment en aquest tipus de temes s’utilitzen moltes metàfores, però en aquest cas em venia de gust fer una lletra directa, molt sincera i pura sobre què li diries a algú amb qui passaries hores i hores. De fet, que es digui L’Encant respon al fet que moltes de les cançons tenen a veure amb una cosa encantadora, que et generen aquest sentiment d’atracció, d’encantar-te.

Cinquè disc. Com ho valora?

Quan miro endarrere m’adono que, realment, els discos són una fotografia d’un moment vital que has tingut. De fet, recordar els treballs que he publicat em serveix per ordenar la meva vida, perquè cadascun l’associo a un instant diferent. Suposo que, en part, això és el que ha fet que continuï fent música, que té aquest punt bibliogràfic; i també enganxa molt quan veus que hi ha gent que li agrada les cançons que fas. Aleshores és com un vici i costa de parar (riu).

Per tant, L’Encant quin moment de la seva vida retrata?

Doncs he sigut mare farà uns mesos, amb la qual cosa és un moment vital bastant pausat (riu).

Sempre és important poder tocar a casa, com ho farà en la pròxima Festa Major de Lleida.

Sí, fa molta il·lusió. Sempre que llancem disc, que ha estat cada tres anys, m’agrada molt tocar a casa. A més, a la Festa Major es gaudeix molt de l’escenari, que és gran. Segurament també farem un concert en alguna sala de la ciutat, com pot ser el Cafè del Teatre, ja que creiem que és molt important que es mantingui el circuit de sales.