Dos vides i quatre mans de fang

Des de temps passats, la ceràmica forma part de l’essència de Verdú. Amb el pas dels segles, però, factors com la industrialització, la importació massiva i, més recentment, la manca de relleu generacional han minvat la tradició ceramista en aquest municipi de l’Urgell. Amb tot, avui dia s’hi manté viva gràcies a la vocació d’un grapat de persones —es poden comptar amb els dits d’una mà— enamorades d’aquest món. En són un exemple l’Enric Orobitg i la Francina Mas. Ell, fill d’Andorra (1949) i reconegut mestre d’aquest art, es va jubilar farà poc més d’una dècada, però no ha perdut les ganes —ni sembla que les hagi de perdre— d’embrutar-se les mans de fang. Ella, natural de Tàrrega (1962), es va sentir atreta per l’ofici i actualment es fa càrrec del Taller Obert, el projecte que la parella impulsa des dels anys 90 per difondre i donar a conèixer les diferents tècniques terrissaires. 

L’Enric va néixer a Andorra el 1949. D’adolescent ja es va interessar per la ceràmica, tot i que va descobrir realment aquest món quan, al voltant dels anys 80, va arribar a Verdú. Concretament, va instal· lar-se en una antiga casa que el seu pare tenia al poble i va arreglar-ne els baixos per obrir-hi el seu primer taller. “Els començaments van ser difícils, ja que jo tenia poca formació acadèmica i, encara que havia treballat prèviament en tallers de Sant Cugat, va ser aquí on em vaig formar, experimentar i conèixer de veritat la ceràmica”, rememora l’Enric, que es considera, doncs, “autodidacte”. 

La Francina

En aquella època, Verdú conservava una dotzena de tallers en funcionament. La ceràmica negra, bàsicament els càntirs, “era la característica i dominant al poble”, recorda el mestre ceramista. Però amb els nous hàbits de consum i la irrupció de sistemes de refrigeració cada cop més moderns, aquella manera de crear va començar a desaparèixer. “Molts tallers van tancar perquè ja no tenien mercat”, lamenta. 

Més endavant, el boom del turisme va suposar una segona oportunitat. Gairebé tots els artesans van començar a produir peces decoratives: plats, gerres o figures pensats per adaptar-se a la demanda, i la fabricació de ceràmica negra va passar a ser residual. En aquest escenari, l’Enric va advocar per experimentar amb el gres, el refractari, l’escultura i les peces creatives. A poc a poc, va trobar el seu mercat i a finals dels 80 es va instal· lar en l’actual taller, que se situa als afores de Verdú, en l’antic molí de Poblet. En aquest indret va desenvolupar una producció artesanal de ceràmica, murals i escultures de gran format amb diverses tècniques i materials. 

La bonança de llavors es va començar a trencar a principis dels 90, amb l’arribada massiva de productes importats. Els aparadors es van omplir d’objectes procedents de la Xina o l’Índia a preus impossibles de competir-hi. “Va ser un daltabaix total”, lamenta el ceramista, que va patir una crisi personal, a l’haver de compaginar la seva feina fins aleshores amb una altra a la brigada municipal per tirar endavant. “Treballava entre setmana i continuava fent encàrrecs i murals quan podia”, recorda. “Molts companys de professió, però, van abandonar definitivament l’ofici”, lamenta.

En aquella època, l’Enric va conèixer la Francina. Ella recorda que tenia la seva feina a Tàrrega, d’on és originària, però es va començar a interessar per la ceràmica. “A poc a poc em vaig incorporar al taller, observant com ell feia les diferents tasques”, rememora. A principis dels 90, l’afany de transmetre i compartir els seus coneixements els va portar a impulsar el projecte Taller Obert, a través del qual van obrir al públic el seu espai de creació per tal d’acostar i divulgar la seva passió vital. “Vam començar a rebre la visita de centres educatius. Primer eren poquets però després ja es va consolidar la iniciativa”, celebra la Francina.

Amb els anys, l’activitat —que es continua fent— es va convertir en una referència per a escoles de Barcelona, Lleida, Tarragona, Igualada o fins i tot Andorra. Habitualment, els grups escolars recorren Verdú i més tard es desplacen al taller, on descobreixen la bassa de fang, el forn de llenya on es fa la cuita i com fer les seves pròpies peces. Posteriorment, aquestes es couen i s’envien als col·legis.

D’altra banda, amb la pandèmia moltes persones van començar a buscar experiències creatives. Així van créixer els tallers per a particulars, famílies o grups d’amics. “La gent ara regala experiències”, explica la Francina. Celebracions, aniversaris o trobades d’amics formen part avui de la seva rutina.

D’aquesta manera, pel taller ja hi han passat “milers de persones”, valora la parella, que destaca que un dels seus grans objectius és preservar la memòria de la ceràmica tradicional de Verdú. “Sempre hem tingut la voluntat d’ensenyar l’artesania de l’ofici i la seva història”, remarquen. Els agrada, així, realçar el càntir: “Té un disseny fantàstic i permet conservar l’aigua fresca”, diu fascinat l’Enric; o bé explicar el procés de cocció per fer ceràmica negra, que ha caracteritzat històricament el poble.

Tradició

L’Enric va construir a l’exterior del taller un forn de llenya pensat específicament per coure ceràmica negra de la manera tradicional, sent singular al poble. Es tracta d’una tècnica primitiva, ja que la terrisseria negra apareix a l’Àsia, Europa, Amèrica i Àfrica amb exemplars o fragments datats ja abans del 1000 aC. El procés per obtenir-la pot allargarse unes nou hores. En enriquirse l’atmosfera de l’interior del forn amb carboni i hidrogen, juntament amb l’absència d’oxigen, es produeix una reacció química que dona com a resultat l’enfosquiment del fang, que presentarà tonalitats negres.

El futur

A Verdú queden pocs tallers actius i excepte algun cas puntual cap té relleu generacional assegurat. Els fills de l’Enric i la Francina, per exemple, s’han sentit atrets pel món artístic, però no tenen la intenció, per ara, de continuar amb l’ofici dels pares. En qualsevol cas, els murals de l’Enric, que es poden trobar en diferents punts dels carrers de Verdú, formen una bella ruta que hi fa inesborrable la tradició ceramista.