Vicenç Lozano: “Lleó XIV és més hereu de Francesc del que aparenta, amb formes diferents”

El Vaticà continua sent un dels grans escenaris opacs del poder contemporani: un món de silencis, aliances, rituals i pugnes subterrànies que, en el fons, no són tan diferents de les que travessen la política global. Després de la petjada rupturista de Francesc, l’arribada de Lleó XIV obre una nova etapa marcada per la discreció, però també per tensions que no han desaparegut. Vicenç Lozano entra en aquest univers tancat per explicar què s’amaga rere el nou papa i fins a quin punt Roma continua sent un mirall del món.

El subtítol del llibre ja apunta que l’elecció de Lleó XIV no s’ha d’entendre només com un conclave, sinó com una operació política i eclesial de gran abast. Quan veu que aquí hi ha alguna cosa més profunda?

Ho veig quan començo a reconstruir els moviments que van portar Robert Francis Prevost al pontificat. No era un nom que aparegués en les travesses principals, ni formava part de l’òrbita de Donald Trump. I, tanmateix, acaba emergint com el candidat capaç de sumar consensos. El que explico al llibre és precisament aquesta operació ultrasecreta, amb totes les tensions, pressions i maniobres que hi va haver al darrere. Va ser, probablement, el conclave més dur i més polític dels últims anys.

El llibre té un ritme de thriller, però alhora és una investigació molt sòlida. Com es treballa aquesta frontera perquè el relat no perdi rigor?

Amb molta feina. De debò: amb sang, suor i llàgrimes! (riu). Perquè m’he trobat davant d’un pontificat que és, en molts aspectes, el pontificat del silenci. Lleó XIV no dona grans titulars, no s’exposa gaire als mitjans i és encara un personatge molt desconegut. Per això el repte era doble: explicar qui és aquest papa i, al mateix temps, reconstruir la guerra bruta i l’operació secreta que el van portar fins aquí.

Vostè sosté que Prevost acaba convertint-se en una figura de consens entre dos ànimes de l’Església que semblaven irreconciliables.

Sí, aquesta és una de les claus. El sector més conservador va fer un autèntic infern del pontificat de Francesc durant dotze anys. Hi va haver una guerra oberta, amb filtracions, dossiers i campanyes de desprestigi. Però, alhora, el sector reformista tampoc no tenia prou força per imposar per si sol un successor. Ni uns ni altres arribaven als vots necessaris. La jugada va consistir a convèncer cardenals conservadors, però moderats, que Prevost podia ser un bon candidat: un home missioner, continuador de les reformes de Francesc, però amb unes formes més clàssiques i més contingudes.

És a dir: tradicional en les formes i reformista en el fons.

Exactament. Aquesta és la fórmula. I és una fórmula intel·ligent, perquè permetia acostar sensibilitats que, en principi, semblaven molt allunyades.

Quan mor Francesc, Prevost era conscient que podia convertir-se en papa?

Jo crec que no. I, de fet, una de les coses que explico és que ell no va participar en aquesta operació. No la va dirigir ni la va alimentar. Van ser altres sectors de l’Església, sobretot llatinoamericans, però també europeus i nord-americans, els que van començar a moure fils perquè acabés sent el candidat de consens.

Vostè va ser dels primers a donar el seu nom.

Sí. Dos dies abans que comencés el conclave jo ja vaig dir públicament que Robert Francis Prevost podia ser elegit. Ho vaig fer perquè tenia informació molt sòlida sobre com s’estava construint aquesta operació. En aquell moment semblava una hipòtesi improbable, perquè no era un nom de primera línia, però els moviments que hi havia al darrere apuntaven clarament en aquesta direcció.

Una de les idees més suggerents del llibre és que Lleó XIV és més hereu de Francesc del que aparenta.

Sí, sens dubte. Les formes són molt diferents. Francesc era expansiu, espontani, molt donat a la paraula i al gest, sempre donava titulars. Lleó XIV és més reservat, més sobri, més silenciós. Però això no vol dir que sigui menys continuista. Al contrari: crec que continuarà moltes de les reformes de Francesc, potser amb menys soroll i amb una altra estratègia.

Aquest perfil discret és una virtut estratègica o pot acabar sent una debilitat comunicativa?

Jo crec que és una virtut estratègica. No és cap home aliè a la importància dels mitjans. Sap perfectament el pes que tenen les xarxes, la comunicació global i fins i tot la intel·ligència artificial. El que passa és que la seva manera d’exercir el poder no és la de l’exhibició constant. Aquest silenci, de fet, també li és útil per governar i per desactivar determinats fronts.

Però aquest silenci no vol dir absència de posicionament.

No, en absolut. És un papa que ja ha criticat polítiques migratòries de Trump, que s’ha pronunciat sobre Gaza, sobre Veneçuela o sobre altres conflictes internacionals. El que passa és que ho fa d’una altra manera. No busca l’impacte immediat, però això no vol dir que no tingui criteri ni veu pròpia.

Al llibre hi ha un episodi especialment revelador: el cas Sodalicio. Per què és tan important per entendre qui és Lleó XIV?

Perquè situa Prevost en un terreny molt concret, que és el de la lluita contra els abusos de poder i els abusos sexuals dins de l’Església. Al Perú, el Sodalicio de Vida Cristiana va arribar a construir una xarxa enorme de poder, d’influència i d’impunitat. Francesc va actuar contra aquesta estructura, i Prevost, en la seva etapa peruana, també s’hi havia enfrontat. Això ens diu molt sobre el seu perfil i sobre el tipus d’Església que vol defensar.

Parlar del Vaticà continua sent entrar en una zona de risc?

Sí, sense cap dubte. Ja m’havia passat amb llibres anteriors, però en aquest cas encara més. Hi ha hagut boicots, silencis, fonts que han deixat de parlar, pressions i incomoditats molt clares. I no només del sector conservador. També hi ha sectors progressistes a qui no els agrada gens que s’expliqui que aquest papa arriba a través d’una operació secreta. Però jo crec que cal explicar les coses tal com són, vinguin d’on vinguin.

Ha arribat a tenir la sensació que hi havia gent que no volia de cap manera que aquest llibre veiés la llum?

Sí. I això, en certa manera, encara em confirma més que el tema era important. He parlat amb més d’un centenar d’interlocutors, dins i fora del Vaticà, i el llibre s’ha construït gairebé a contrapel d’aquesta capa de silenci que envolta Lleó XIV i tot el seu entorn.

Abans parlàvem de Francesc. Creu que l’hostilitat interna s’ha suavitzat amb el nou papa?

S’ha suavitzat, però només en aparença. S’ha suavitzat perquè el sector conservador moderat s’ha deixat seduir per les formes: la musseta, el retorn al Palau Apostòlic, l’ús de Castel Gandolfo, una certa recuperació de la litúrgia clàssica. Però a poc a poc s’estan adonant que, en el fons, aquest papa és més hereu de Francesc que no pas de Benet XVI. I aquí és on tornaran les tensions.

El conflicte no ha desaparegut: només ha canviat de ritme.

Exacte. No és un conflicte extingit. És un conflicte que es reconfigura. I això farà que el pontificat de Lleó XIV sigui molt interessant de seguir, perquè veurem fins a quin punt és capaç d’avançar sense trencar.

En l’última part del llibre vostè apunta a un projecte de govern col·legiat i a una Església més sinodal. Això és realment possible?

És difícil, però no és cap fantasia absoluta. Francesc ja va obrir aquest camí, i el procés continua en marxa. La idea de la sinodalitat és que l’Església sigui més participativa, més oberta, menys vertical. Que no tot depengui d’una estructura tancada i jeràrquica. Evidentment, això topa amb resistències molt fortes, sobretot a la cúria, però és un dels grans debats de futur.

En aquest futur, quin paper hi han de tenir les dones?

Un paper molt més rellevant del que han tingut fins ara. Francesc ja va començar a obrir portes nomenant dones en llocs de responsabilitat, i jo crec que Lleó XIV continuarà per aquest camí. La discriminació de la dona dins l’Església ha estat enorme, i aquest és un dels àmbits on es veurà si realment hi ha voluntat de reforma.

Els llibres i les pel·lícules sobre el Vaticà han contribuït a acostar aquest món al gran públic. Els dos papes, estrenada l’any 2019, per exemple. li sembla una bona porta d’entrada?

Sí, tot i que és una ficció. Però em sembla una pel·lícula molt útil perquè capta bé les dues grans ànimes de l’Església contemporània i perfila molt bé la personalitat de Francesc i Benet XVI. És una pel·lícula intel·ligent i molt eficaç per entendre aquest contrast.

I Conclave (2024)?

És una gran pel·lícula, però se centra sobretot en el que passa dins la Capella Sixtina. El que deixa fora, i això és important, són totes les pressions exteriors. I en l’últim conclave aquestes pressions van ser decisives. Hi havia interessos geopolítics, econòmics i ideològics molt forts en joc.

I una pregunta directa: confia en la fermesa de Lleó XIV?

Sí. El veig ferm en les conviccions i ferm en la voluntat de continuar reformes importants. Una altra cosa és que ho faci amb un estil molt diferent del de Francesc. Però jo crec que és un papa amb una idea clara del seu paper i del moment històric que viu l’Església.