La depuració franquista a la diputació: treballar per a la reparació

Amb la imposició del franquisme es va portar a terme un procés de depuració a les administracions destinat a apartar-ne tota aquella persona sospitosa de ser desafecta al nou règim del general Franco. A la Diputació de Lleida la mesura va afectar 537 treballadors que van ser expedientats amb càstig o bé van perdre el seu lloc de feina. Entre els perjudicats hi havia des de mecanògrafs fins a mestres passant per infermeres contractades amb caràcter eventual. En molts casos les represàlies es van aplicar a partir de rumors sense proves, de testimonis que no donaven la cara o perquè les contractacions es van fer a partir de l’esclat de la Guerra Civil.

Cinc dècades després d’aquells fets, el 1988, Teresa Ibars (Aitona, 1962) començava a desenvolupar l’arxiu de la corporació provincial. Ja llavors va indagar en els expedients de depuració dels extreballadors de la casa que havien estat represaliats. “Mentre els llegia pensava: quina cosa tan bèstia el fet de delatar els teus companys, assenyalar qui era el roig... em recordava la Gestapo o la Stasi”, rememora la Teresa. Aleshores, però, no disposava de prou temps per dignificar la seva memòria, perquè, precisament, centrava els seus esforços a impulsar el que avui és el Servei d’Arxius, Estudis i Informació de la Diputació. Ara, pràcticament quaranta anys després, ha tingut el temps i el suport necessari per recuperar de l’oblit una mica més de cinc-cents treballadors que van patir la repressió franquista. Ho ha fet amb l’escriptura de Silenci trencat, Històries esborrades de repressió a la Diputació de Lleida, volum que SEGRE va regalar als seus lectors per celebrar el passat Sant Jordi. “En aquests últims anys s’ha ajuntat tot: la necessitat que sentia de fer-ho, el fet de tenir l’arxiu ja afilerat i que políticament hi ha hagut una sensibilitat per facilitar-me que aquest treball fos possible”, apunta l’arxivera i escriptora. El llibre recopila diferents casos especials que analitzarem no solament amb la mirada de l’autora, sinó també de les noves generacions.

Una mirada contemporània

El procés de depuració s’iniciava amb una declaració jurada per escrit on s’havien de facilitar nombroses dades relacionades amb la situació com a funcionari, l’afiliació política i sindical, les activitats fetes durant el període de guerra i la premsa de lectura habitual. Aquesta primera declaració s’havia de repetir posteriorment amb jurament pel mig i, fins i tot, com a interrogatori presencial. Finalment, la Delegación de la Falange, la Comandància de la Guàrdia Civil, el Govern Civil de la Província i els alcaldes emetien els seus informes i dictaven sentència.

Dos dels casos de repressió que recull el llibre són els de Francesca Amorós Farrerons i Trinitat Torrebadella Arbonés. La primera era mecanògrafa i la segona llevadora de l’Hospital de Santa Maria que depenia de la Diputació. A partir de rumors i testimonis sense proves van ser acusades de “conducta moral i privada molt dubtosa”. A Torrebadella, a més, se la va definir com a “gran amiga de los dirigentes rojos”, explica la Teresa. La llevadora va intentar defensar-se, evidenciant les contradiccions polítiques dels càrrecs que li atribuïen. Però res va servir i, juntament amb Amorós, se les va acomiadar i negar la possibilitat de tornar a treballar a l’administració.

Amb relació a aquests dos casos, periodistes de Lleida TV van sortir al carrer per preguntar al jovent d’avui dia què els semblaria que els acomiadessin de la seva feina per un simple rumor, safareig o declaració sense proves. “No tindria cap sentit” o “seria una cosa injusta”, responien el Roger i el Diego, dos dels joves que van atendre la televisió local.

El franquisme va aplicar les seves lleis amb caràcter retroactiu, convertint en delicte actuacions que havien estat legals prèviament. En aquest sentit, Silenci trencat recupera casos com el de Luís Tinturé, que havia format part de Joventut Republicana. Es tracta d’una entitat de caràcter republicà, però que permetia als seus associats l’accés a les instal·lacions del Camp d’Esports, on llavors es podia practicar futbol, tennis, bicicleta; a un local social on es feien balls i festes i a una assegurança de salut. Tinturé, que treballava com a fuster a la Misericòrdia, va perdre la feina. Va acabar treballant d’acomodador del cine Vinyes i va haver de llogar habitacions a casa seua per subsistir.

Josep Franco Sorolla, una persona reconeguda a la ciutat i empleat de la Diputació des del 1911, va declarar haver estat membre també de Joventut Republicana, però que mai de la vida havia fet propaganda política ni s’havia manifestat en res. En el seu cas va ser destituït dos anys sense feina ni sou. “El franquisme era molt salvatge, però vigilaven una mica segons els contactes o la classe social que tenies. I Franco Sorolla pertanyia a una família ben posicionada. Però si tens nens petits i no tens per menjar què fas? Doncs van haver de vendre’s la casa per subsistir. I després com tornes a treballar? Amb la por de no inquietar la bèstia”, diu la Teresa. De fet, en el llibre apunta que el dolor que Franco Sorolla va sofrir li va passar factura, i va morir just reincorporar-se a la feina. Quan els joves imaginen aquesta situació traslladada al present, coincideixen que seria inconcebible perdre la feina per formar part d’una associació que et permet l’accés a unes instal·lacions esportives. El mateix Roger, de fet, deixava la següent reflexió. “Ho trobaria injust, perquè avui dia considero que tenim una ment força avançada per poder pensar en el futur i no en el passat. Si succeeix res igual demostraria que no hem evolucionat com a societat. Hem de pensar més en el que podem fer i no en el que hem fet, sempre amb uns límits és clar”, considera.

Una altra història és la de les germanes i infermeres alpicatines Encarna, Avelina i Madalena Gatius Sanuy. Van ser nomenades per al càrrec a partir del 18 de juliol de 1936 (esclat del conflicte) i van acompanyar malalts i ferits en la retirada republicana. La seva professió era salvar vides, però això no les va protegir de ser considerades “roges”. Van haver d’exiliar-se i no van poder tornar a Catalunya fins que va morir el dictador. Sobre aquest cas, un altre jove, el Felipe, considerava “que la teva posició política no té res a veure, i menys en casos on hi ha vides en joc i la teva feina és precisament salvar-les”.

L’últim dels casos mostra una de les conseqüències més perjudicials de la repressió: el silenci. Antoni Oncins Orús, Dolors Andreu Cases i Rosalia Rotellà Cobejaus van ser contractats durant la guerra per cobrir serveis indispensables. Amb l’entrada de les tropes franquistes van ser acomiadats immediatament. Més endavant van obrir una barberia, una botiga de roba o una papereria, però mai van explicar als seus fills que havien treballat per a l’administració republicana. Els descendents només ho van descobrir dècades més tard, quan es van publicar les llistes de treballadors represaliats a través del diari SEGRE. “El silenci és la gran arma del franquisme”, lamenta la Teresa. Però ara s’ha aconseguit trencar.

Amb el llibre Silenci trencat. Històries esborrades de repressió a la Diputació de Lleida es dignifica la memòria de 537 persones. I juntament amb les entrevistes de Lleida TV als joves, es plantegen dos preguntes al present: fins a quin punt som conscients del valor dels drets que actualment considerem normals? I si es repetís una situació similar avui dia, la reacció dels joves o dels treballadors seria el silenci? La por “no entén d’èpoques”, diu la Teresa, i és un mecanisme de supervivència que explica per què tantes persones van optar per callar.