David Trueba: "No hi ha moral en la vida pública: s'imposa una visió pornogràfica de l'èxit"

Sempre es fa curt quan tens una estona per parlar amb algú com David Trueba. És una entrevista d’aquelles en què t’agradaria tancar per dins la porta del despatx que ens han deixat i que els organitzadors de la Setmana de la Comunicació s’oblidessin de nosaltres.

En novel·les com Blitz o pel·lícules com Los mejores años de nuestra vida fa la sensació que retrata un món que li és propi, un de molt planer i proper.

Sempre m’he sentit atret per històries molt íntimes. No he buscat mai grans personatges en moments històrics excepcionals. M’agrada pensar que els espectadors i els lectors podrien parlar de tu a tu amb els personatges de les meues històries. Intento establir una relació d’autenticitat i de confiança, parlar de personatges senzills que s’expliquen a través de la poètica de la quotidianitat. Procuro parlar amb sinceritat i des del cor.

Encara que tots necessitem una certa dosi d’heroïcitat a les nostres vides.

Com aquell que explica que ha anat al ministeri i davant la desídia del funcionari explica que s’hi ha revoltat i li ha cantat les quaranta. La veritat és que ha marxat cap a casa fastiguejat i la història se l’ha imaginada de camí cap a casa. És la típica història que has sentit moltes vegades, aquella que expliquem i que amb el pas del temps anem vestint. La primera transformació és subtil, després ja hi poses més parafernàlia i al final t’acabes pensant que el teu record és la veritat.

En canvi, les estrelles de rock, com el protagonista de Tierra de campo, es veuen obligades a tocar una vegada i una altra la mateixa cançó.

Sempre que he parlat amb cantants i músics d’èxit m’expliquen que tenen dues o tres cançons maleïdes. Són aquells èxits que tothom espera i dels quals els és impossible despendre’s. Tothom vol que els canti.

També són temes dels quals cobren drets d’autor.

I tant, per això hi tenen una relació d’amor i odi. Són cançons que normalment han fet quan eren molt joves, amb vint-i-poc anys. Són temes que eren coherents amb el discurs i la manera de viure la vida aleshores i que ja fa molts anys que han quedat desfasats.

El seu avantatge és que no està obligat a escriure una vegada i una altra la mateixa novel·la o dirigir la mateixa pel·lícula.

No, però sempre he pensat que quan passés el temps revisaria les meues obres com qui mira una foto d’un mateix de fa vint anys. Aquelles que et fan riure per la pinta que feies, pel pentinat i les ulleres que duies; perquè ets tu i reconeixes un moment de la teua vida. Són més autèntiques que no pas la visió que tens ara del teu passat. Quan expliques el passat des del present sempre manipules, transformes allò que eres. Per això la sinceritat i l’honestedat quan escrius és molt important, perquè només seràs aquella persona una sola vegada a la teua vida. La resta seran records.

Aquest terreny de joc entre la realitat i ficció hi juga la sèrie Qué fue de Jorge Sanz, un dels projectes televisius més arriscats.

L’experiència d’aquell projecte va ser molt interessant. A partir de la seua situació personal vam transformar el mateix Jorge en la metàfora necessària de qualsevol narració o història. Imagina’t que tu expliques la història d’un personatge inventat, com és Dani Mosca al llibre de Tierra de Campo. Has de crear una sensació de versemblança, has d’aconseguir que el lector se’l faci seu i que es pugui imaginar que existeix, que és possible. Això ho fas donant característiques que els lectors puguin reconèixer en ells mateixos o en la gent que els envolta, que passi en llocs creïbles. Amb Jorge Sanz vam portar la idea de versemblança fins al punt que molts espectadors em paraven pel carrer per dir-me que els encantava el documental que havíem fet.

Qui diu metàfora també podria dir paròdia.

Al començament sempre es resistia a fer segons quines escenes i després ell demana portar-ho més enllà. La realitat que aleshores vivia a nivell personal era trista i dramàtica, així que sempre era molt més interessant la ficció.

Darrere la duresa de la història també s’hi intueix un cert drama generacional.

Una mica. Jorge és un molt bon actor i estava desplaçat, la gent no pensava en ell. Quan surts durant molts anys arriba un moment que els productors i el públic volen un relleu, cares noves. La d’actor és una professió molt dura perquè passes de l’èxit a l’ostracisme sense saber ben bé com. Una tarda Jorge va venir a casa desesperat perquè no tenia feina ni res. Tenia problemes per arribar a final de mes i em va demanar si tenia cap projecte en el qual pogués participar, aleshores li vaig proposar de fer un paper que encara no havia fet, el de Jorge Sanz. Va ser un projecte molt saludable.

Acaba de publicar una novel·la i Movistar+ ha estrenat el vuitè capítol de la sèrie, el primer de la tercera temporada, aquest més de maig. És dels que treballa amb diferents fronts alhora?

Vaig per ordre. Mentre estic en un rodatge, per exemple, potser tinc l’antena posada i amb el cap vaig construint un altra història. Aquell món nou, la idea inicial, es converteix en una estructura narrativa i uns personatges que només són a la meua imaginació.

Aleshores posa el títol.

Sempre. El títol ha d’arribar abans no em posi a escriure, no podria començar sense un títol. A vegades he fet algun projecte sense títol o amb un que no era el definitiu i després ha sigut una bogeria total perquè tothom hi vol dir la seua.

Quin llibre està llegint ara?

El Premi Goncourt de l’any passat: Canción dulce, de Leila Slimani. Un drama contemporani molt potent.

Aquest és el premi més prestigiós de la literatura francesa i està dotat amb deu euros. Quina va ser la seua educació en relació als diners i la cultura?

El meu pare deia que els diners li feien fàstic. Parlava, sobretot ,de les coses horribles que havia vist fer per diners.

Hem perdut interès per la cultura en favor de l’èxit fàcil?

Pel que fa als referents i les representacions culturals, totalment. A l’època dels meus pares una persona que arribava a ser professora havia tingut èxit a la vida, avui en dia els professors són uns fracassats, estan devaluats i fins i tot se’ls tracta amb un cert menyspreu. Ara s’imposa aquesta visió pornogràfica de l’èxit immediat i que tothom ha de fer trampa per ser llest. Sembla que el que paga els impostos és tonto. No és generalitzat, però hi ha una absència de moralitat a la vida pública que a vegades és detestable. Un dia a El Hormiguero (Antena 3) hi sortia el fill de la Pantoja, que ningú sap de què treballa, i ja era la setena vegada que el convidaven. Per contra, científics o intel·lectuals no hi van mai. La gent no té ni l’oportunitat d’escoltar alternatives.

Segurament hi ha programes en els quals no tenen cap interès a donar veu a segons quines alternatives. Vostè no s’amaga mai de dir el que pensa, tot i ser conscient que sovint va a contracorrent.

A vegades he pensat que em perjudicava. Però quan m’han preguntat no he volgut cedir a la por de significar-me políticament. Quan vaig decidir ser insubmís a la mili el meu pare no ho veia gens clar i jo vaig dir que no podíem viure amb por.