Un lleidatà, estrella de la televisió nord-americana i guanyador de 13 premis Emmy

A profitem que ha vingut a visitar la família per parlar amb Albert Martínez (Miralcamp, 1984). Al seu poble és un més, però la cosa canvia a l’altre costat de l’Atlàntic, on Albert Martínez és el particular Tomàs Molina de la nombrosa comunitat hispana dels Estats Units. És l’home del temps del programa líder dels matins, Despierta América, i cap de meteorologia de la cadena Univisión.

Com arriba un noi de Miralcamp a la televisió americana?

[Riu]Mai m’hauria pensat que em dedicaria al món de la televisió. Suposo que he estat al lloc adequat al moment adequat. Jo vaig començar a estudiar Física i, finalment, vaig fer Geografia. Sempre havia donat per fet que em dedicaria a l’ensenyament. Però quan encara estudiava vaig fer unes pràctiques a TV3 i em van agradar molt les possibilitats que m’oferia el món de la comunicació així que, en acabar la beca, vaig fer una substitució a Ràdio FlaixBac on feia el pronòstic del temps a El matí i la mare que el va parir, que era un programa amb molta audiència. Es pot dir que vaig arribar als mitjans per casualitat però ja no me n’he mogut. Després de l’experiència a la ràdio em va trucar Mònica López i vaig entrar a formar part de l’equip del temps a Televisió Espanyola. Va ser una etapa molt enriquidora. Vaig passar pels butlletins del Canal 24 Horas, per La2 i La1. Vivia a Madrid i ja m’estava bé la feina, però em van oferir participar en un càsting per fer de meteoròleg a Univisión Dallas i vaig pensar que no podia deixar escapar aquesta oportunitat.

Va apostar pel somni americà.

Era passar de TVE a una cadena local però, per a un meteoròleg, els Estats Units són un somni perquè hi passa de tot: terratrèmols, huracans, tornados, onades de calor, grans nevades... Ho havia de provar i em va sortir bé. Va ser una experiència fascinant perquè l’activitat d’un meteoròleg a Dallas és frenètica. Als Estats Units, a banda d’informar i fer la previsió del temps, la nostra tasca és de servei públic. És molt freqüent interrompre la programació per anunciar a la població que s’aproxima un tornado, per exemple, i que han de prendre precaucions. És una feina de molta adrenalina, perquè en cinc minuts el tens a sobre de la ciutat. Aquest contacte tan directe amb el públic és molt bonic, molt intens. Quan vaig a Dallas la gent encara em recorda. És difícil fer una comparativa amb Catalunya. Ara fa dos anys, per exemple, el dia de Sant Esteve es van succeir set tornados a Dallas. La nostra funció és clau perquè la població vagi als refugis i, si tot va bé i ningú pren mal, et sents molt satisfet.

I de Dallas va fer el salt a Houston.

Després de tres anys, Univisión va apostar per mi i em van oferir dirigir totes les estacions meteorològiques de la cadena, coordinant la informació de les teles locals. Així que vaig deixar els tornados de Dallas pels huracans i les inundacions de Houston [riu]. Amb el Henry van estar una setmana coberts d’aigua. Explicar el canvi climàtic en un país que no se’l pren gaire seriosament és una de les meues funcions. Tots els fenòmens extrems, com els huracans, aniran a més en els propers anys. Aquí no estava tan de cara al públic, però vam fer molta feina creant mapes de realitat augmentada i fent gràfics amb 3D. Als Estats Units aquesta manera d’informar del temps era molt nova.

Ara sí que és al davant de les càmeres i s’ha convertit en tot un personatge televisiu.

Des de fa un any presento el programa insígnia de la cadena, Despierta América, que és líder als matins entre les cadenes de parla espanyola. Un altre repte professional inesperat amb el qual m’ho estic passant molt bé. Ara m’adreço a tot el país, així que també tinc nevades tremendes al nord, onades de calor extremes... de tot!

Les audiències són vertiginoses?

Sorprenentment, tot i ser líders, les audiències als Estats Units estan molt fragmentades. Tenir un milió d’espectadors de costa a costa és un gran èxit. Només s’arriba al 20 o el 30% de l’audiència en esdeveniments esportius tan emblemàtics com la final de la SuperBowl. Tot i amb això, ens veu moltíssima gent. Una mica de vertigen sí que el sents. A més, jo he de comprimir en pocs minuts molta informació i parlar de Miami, Chicago, Los Angeles, Dallas... Metorològicament és complicat, i més quan s’hi afegeix un fenomen com el Dorian a les Bahames. Sort que tinc un equip molt sòlid al darrere.

S’ha convertit en una celebritat. Té 18.000 seguidors a Instagram. Com es gestiona la popularitat?

T’hi has d’anar acostumant a poc a poc. Procuro estar actiu a les xarxes socials cada dia, perquè tinc molts seguidors i em fan sentir molt estimat, però és cert que impacta una mica ser el centre d’atenció. Ara, per exemple, faig un repte de perdre pes i ho comparteixo al programa. Ho faig per fer ajudar l’audiència que també lluita contra la bàscula i per fer pedagogia de la necessitat de fer salut. Això ho està seguint molta gent i, d’una banda, encara em motiva més, però de l’altra has d’anar en compte de no fer res que et faci perdre la credibilitat. Treballo en un xou i sé que per Halloween, per exemple, m’he de disfressar com la resta de l’equip, però a la vegada he de mantenir-me seriós perquè la gent m’ha de fer cas quan li dic que s’apropa un tornado o alerto que caurà una gran nevada.

S’adreça al públic hispà dels Estats Units. Crida l’atenció el seu accent?

El troben molt exòtic! Els anys que vaig passar a Madrid vaig millorar molt el meu castellà, però tinc accent català, és clar, i als Estats Units els sembla molt curiós. Majoritàriament m’adreço al públic en castellà, però també fem alertes en anglès. Intento emprar un vocabulari neutre, que el puguin assimilar bé els espectadors originaris de qualsevol país llatinoamericà.

Per què hi ha tants meteoròlegs catalans?

Sens dubte, TV3 ha estat una gran escola. Tenim tants microclimes a Catalunya que el temps ens fascina. A banda, som un país que viu en bona mesura de l’agricultura i el turisme, dos sectors en què la meteorologia és molt important, així que la gent està molt interessada en el temps.

Ha guanyat tretze premis Emmy!

Sí, em fa vergonya i tot de dir que el tretzè no el vaig anar a recollir perquè la gala em coincidia amb el vol a Barcelona i em va fer mandra canviar-ho tot i perdre el bitllet. Però és la millor recompensa professional que pots tenir. En certa manera, sents que has deixat petjada, que fas una bona feina. Ni en somnis m’hauria arribat a imaginar que guanyaria tretze premis Emmy! El primer, sobretot, va ser increïble!

Qui li ho havia de dir quan era petit a Miralcamp!

Si ets d’un poble pagès, com jo, sempre estàs al cas de la meteorologia, encara que no t’hi dediquis. Estàs connectat a la terra i aprens aviat quins núvols indiquen pluja i quins no.

Tornarà?

A curt termini, no. Professionalment, estic molt bé als Estats Units. Sé que per a la família és dur, però sempre ens queda el Facetime.

A banda de la família, què troba a faltar?

Potser sorprendrà la resposta, però el que més es troba a faltar és el transport públic. Als Estats Units, si no vius a Nova York, Chicago o San Francisco, necessites el cotxe per a tot, perquè no tens cap més opció i les distàncies són molt grans. A Houston, per exemple, ni tan sols hi ha voreres a la majoria de carrers tot i ser una gran ciutat. No es concep anar caminant als llocs. A Miami, encara, perquè hi fa molt bon temps i hi ha espais per passejar o anar en bici, però ningú ho aprofita. Jo ho reivindico molt i sempre que puc faig pedagogia per conscienciar que cal fer més exercici i contaminar menys.

Informar amb graus Fahrenheit li va costar?

[Riu] Moltíssim! T’hi acabes acostumant, però al començament sempre havia de calcular-ho en Celsius per no equivocar-me. Al cap d’un any deixes de fer la conversió i ja assumeixes que a 76º hi ha una bona temperatura de confort i que a 80 milles no et multaran a la carretera. Les unces encara em costen, quan vaig a comprar. El sistema imperialista és complicat quan estàs acostumat al sistema mètric decimal.