Andreu Claret: “La guerra d'Espanya va ser la primera que es va retransmetre a tot el món”

El periodista i escriptor Andreu Claret ha novel·lat la caiguda de Barcelona en el seu darrer llibre, ‘1939’ (Columna), que és, també, un retrat dels darrers dies de Lluís Companys. Claret, que ell mateix és fill de l’exili, empra un personatge de ficció, el boxejador del Tarròs Manel Plandiure, per fer una aproximació més humana al president. Però, sobretot, Claret descriu l’èxode de 450.000 persones que fugen a la desesperada amb les quatre coses que tenen i es troben la frontera tancada. Un drama humanitari del qual s’ha parlat molt poc a la ficció literària i cinematogràfica.

El caos s’apodera de Barcelona a mesura que les tropes franquistes avancen cap a la ciutat, al final de la Guerra Civil. Lluís Companys, a contracor, es prepara per marxar i al seu costat hi té Manel Plandiure, exboxejador i ara guardaespatlles del president. Un personatge real i un de ficció entorn dels quals gira 1939, la darrera novel·la del periodista i escriptor Andreu Claret (Acs, Occitània, 1946). El relat amb noms propis de la tragèdia de tot un país.

No havia llegit mai una novel·la sobre la caiguda de Barcelona i de Catalunya. I no serà perquè no tingués potencial literari.

Modestament, em semblava que podia omplir un buit. Que s’hauria de continuar omplint amb altres obres a l’alçada de la magnitud de la tragèdia: 450.000 persones en pocs dies fugint cap a França, arribant a Figueres i trobant-se la frontera tancada, patint els bombardejos de l’aviació italiana...

Vostè és fill de l’exili, en sentia parlar a casa?

A l’exili se’n parlava, sí. Tant la meva família materna com la paterna havien hagut de fugir, tot i que els meus pares encara no es coneixien. La meva mare era jove, tenia tot just 15 anys, i va marxar de Manresa cap a la Jonquera. Són 180 quilòmetres, que avui sembla no res, però el febrer del 1939, amb els camins entaforats de gent estirant carretons, de militars que es batien en retirada... devia ser indescriptible. Els seus pares es pensaven que no passaria res si es quedaven. Quan els franquistes ja eren a l’altra banda del Cardener, algú els va dir que sempre hi hauria el veí que recordaria que van votar el Front Popular, i amb això ja n’hi havia prou perquè et posessin a la presó.

I van decidir posar-se en camí a última hora.

Amb tot el que van arreplegar en un carretó i un cotxet de criatura, que es va trencar. Hi havia la coberteria de plata que els havien regalat els avis quan es van casar. La meva mare només va poder agafar una cullereta de plata, amb la qual jo esmorzava. Quan vaig tenir ús de raó, vaig demanar d’on venia, perquè no encaixava amb els altres coberts, i l’àvia m’ho va explicar.

L’escena de la cullereta és al llibre, però vostè la situa a Barcelona.

És proustiana, com la magdalena. Sempre l’he tinguda al cap.

Totes les caigudes, els moments de descomposició final, tenen una semblança? Des de la de Berlín l’any 1945 fins a la de Kabul aquest any?

Absolutament. S’assemblen en el sentit que quan marxes ho abandones tot, no només deixes la casa com va passar amb els meus avis, sinó que deixes els records dels grans, les aspiracions dels joves. I a la vegada, cada un té les seves peculiaritats. En aquest cas, va ser un èxode doblement dramàtic perquè quan van arribar a França, es van trobar una barrera de soldats senegalesos.

Parlava de doble tragèdia.

Sí, perquè els tres anys de guerra aquí es van sumar als quatre de la Segona Guerra Mundial, quan França va ser ocupada. I de separació: el meu avi era manobre i el van enviar a treballar a una base de submarins a prop de Bordeus. A la part de la família que havia anat a parar a Argelers els van enviar a un altre camp prop de Marsella. Això els que van tenir sort. Altres van anar a parar als camps de concentració nazis. Deu anys de guerres: és una generació que va quedar molt marcada. Això també explica que una part de la gent tornés, encara que haguessin de ser detinguts pels franquistes. Ara es parla molt de recuperació de la memòria històrica.

I vostè creu que d’aquesta, en concret, se’n parla poc?

Tot se centra molt en el descobriment de les fosses on hi ha gent enterrada. Que és molt important i no hi estic en contra! Però cal recuperar la història en tota la seva complexitat. Si l’expliquem en blanc i negre, els joves tampoc ens ho compraran, perquè són intel·ligents i tenen internet per anar verificant la informació. A Catalunya, la Guerra Civil fa de mal recordar perquè no només representava l’arribada del franquisme i la desaparició de les llibertats. També representava un conflicte entre catalans: recordi els Fets de Maig del 1937, l’enfrontament dels anarquistes i el POUM amb comunistes, socialistes i la Generalitat. Amb acusacions molt injustificades contra Companys, per cert, a qui alguns d’Esquerra Republicana d’Estat Català feien responsable de tots els mals de la República. Això s’ha d’explicar bé.

La novel·la reflecteix els moments de solitud i dubte de Companys. A partir de quins materials va construir el personatge?

Quan intentes donar veu a Companys se’t plantegen molts reptes. Literaris, intel·lectuals i gairebé morals. Et trobes un Companys demonitzat, com li deia ara. O bé te’l trobes idealitzat d’una forma que tampoc és exacta. El meu Companys és un home que viu amb contradiccions, però que en els moments de la veritat sap estar on cal estar. Va fer moltes coses que poden ser objecte de crítica política, però el primer Companys advocat fa costat a les causes dels treballadors i li costa unes quantes detencions. El Companys del 6 d’octubre de 1934 intenta compaginar la Catalunya republicana en una federació espanyola, perquè ell –com el meu pare– sempre havia estat un federalista. I el Companys del 19 de juliol del 1936, criticat per haver donat armes a la CNT, havia de fer front a l’aixecament de les tropes del general Goded a Barcelona... i com? Sortint amb els Mossos que tenia a Palau? Però es troba en una dinàmica que el supera, tothom sap que si la CNT hagués volgut prendre el poder ho hauria fet. Ell no tenia instruments d’acció política.

L’acusaven d’haver-se fet amic dels soviètics...

I és que la Unió Soviètica era qui donava menjar per als nens i armes per al front d’Aragó. Jo salvo aquest Companys, i sobretot el que es dignifica a partir del moment que el detenen a la Bretanya. Aquest que mor amb una dignitat fora de dubte, i ens dignifica a tots perquè els catalans vam fer moltes coses malament a la Guerra Civil, sobretot la de no haver sabut mantenir la unitat.

A la novel·la es dibuixen les relacions de Companys amb els dirigents espanyols, Azaña i Negrín, sobretot complicades amb aquest últim.

Amb Azaña hi té una certa relació, amb Negrín no. Negrín és injust amb ell, no li reconeix que sempre ha estat al costat de la República espanyola. Companys creia que era l’única manera de fer front a la sublevació. Recordi que va ser capaç de dir allò de “madrileños, Cataluña os ama” en un míting a Madrid l’any 1937. Al moment de passar a França, havia intentat negociar amb Azaña i Negrín que els tres presidents travessessin junts la frontera per tenir més força. Negrín diu que ni parlar-ne, i quan Companys va a buscar Azaña a la Vajol, veu que ja no hi és. Passa la frontera amb el lehendakari Aguirre i quan arriben al primer poble aquest li ha de pagar un cafè amb llet perquè Companys no porta ni un duro a la butxaca. Ja sol passar, això que els bascos vagin més preparats que els catalans.

Però parlem dels personatges de ficció. Manel Plandiure és un exboxejador del Tarròs

Barcelona era la capital de la boxa, hi havia una passió extraordinària. La boxa estava lligada amb una cultura de l’esport il·lustrada, per dir-ho d’alguna manera. Era un esport d’extrema puresa. El personatge d’en Manel és ficció, però és veritat que molts boxejadors que es van quedar sense feina quan va començar la guerra se’n van anar al front o van ser contractats com a escortes. Tarradellas en tenia un, això és cert. El meu Manel Plandiure el faig del Tarròs, com Companys, perquè li doni una connexió especial amb ell. El seu personatge em permet tenir una mirada crítica sobre el que va passant, clarament republicana però no compromesa amb cap de les opcions polítiques barallades. No concebria la novel·la històrica sense personatges com ell, que em permeten treballar les emocions i els sentiments a banda de l’esquelet històric, que és molt rigorós amb els fets.

Plandiure i la seva amant Agnieszka li permeten submergir-se en la Barcelona del carrer. Gent que intenta surar, cadascú a la seva manera.

Jo he viscut algunes guerres com a periodista. La gent es pot pensar que és un campi qui pugui, però la realitat és que exacerba molt els sentiments. Tot allò que és propi de la condició humana es posa a flor de pell. Vius moments èpics, moments de tendresa, fins i tot moments còmics.

Que l’Agnieszka sigui jueva ho introdueix també com a premonició del que vindrà després, a la Segona Guerra Mundial?

Al principi no era jueva, ni tan sols polonesa. Em vaig assabentar que hi havia hagut moltes noies poloneses que havien estat traficades per exercir la prostitució a Barcelona. I després vaig saber, llegint un llibre sobre els jueus a Barcelona, que als anys 30 encara n’hi havia molts, alguns exercint de sastres. La condició de jueva de la noia em servia per fer de pont amb la Segona Guerra Mundial. Aquesta noia es quedava en una terra de ningú. Si es quedava a Barcelona seria víctima de la persecució dels que parlaven de conspiració judeomaçònica, i si se n’anava a França, seria envaïda aviat pels alemanys. Es troba apàtrida, sense poder anar enlloc.

Hi tenen un paper destacat alguns periodistes. I n’hi ha de reals com Irene Polo, una dona pionera en aquest àmbit.

La guerra d’Espanya va ser la primera que es va retransmetre a tot el món d’aquesta manera. Hi va haver alguns antecedents amb la guerra de Crimea, però no al mateix nivell. Aquí hi havia des d’Ernest Hemingway fins a Robert Capa passant per Ilià Ehrenburg, i els corresponsals dels grans diaris i agències mundials. Té un gran tractament periodístic, sobretot fins a la batalla de l’Ebre. A partir d’aquell moment, la gent se n’oblida, a fora no en volen sentir a parlar, cosa que també surt a la novel·la. Que fos un esdeveniment mundial explicat periodísticament explica que després se n’hagin escrit tants llibres. Pensi que també hi havia reportatges filmats, pel·lícules com les del rus Roman Karmen. I això es passava als cinemes: tu anaves al cine a Nova York, a Moscou i a Londres i abans es passava una mena de No-Do en què sortien sovint imatges de la guerra d’Espanya. Contradictòries, perquè sortien les batalles o les mòmies de les monges exposades davant de Santa Maria del Mar, cosa que va donar molt mala imatge.

Vostè va tornar a Barcelona de jove, havent nascut i viscut a l’exili. Què li va semblar en aquell moment la ciutat de la qual havia sentit només a parlar?

Vaig arribar que tenia 17 anys. I em va sorprendre quan els meus companys del Preu, el curs Preuniversitari, no en sabien res, excepte les quatre mentides que explicava el franquisme. Jo estudiava en una acadèmia de Barcelona i em vaig transformar en una mena d’oracle que a les hores del pati o els caps de setmana els explicava què havia estat la guerra. Ningú no sabia que la ciutat havia estat bombardejada, uns bombardejos que van provocar 2.600 morts comptats. Ni, per suposat, de l’èxode dels exiliats. Jo explicava el coneixement familiar que en tenia, que després vaig empeltar d’un coneixement intel·lectual. L’obsessió de parlar-ne més.