Antoni Bassas : “Si poses context al que passa s’entén millor, i així les notícies no són bombes aïllades”

Davant del bombardeig informatiu que ens atabala cada dia, Bassas sentia la necessitat d’obrir un espai de debat que ajudés a entendre millor què passa en un món que gira massa de pressa. Així va néixer Aigua clara, un pòdcast que impulsa juntament amb la mirada d’Alba Alfageme, psicòloga amb més de vint anys d’experiència, i de convidats especials que desgranen els malestars del món d’avui per transformar-los en claredat i perspectiva pel demà. Els seus episodis es poden trobar al web aiguaclarapodcast.com o al seu canal de YouTube. 

— Sentia la necessitat d’obrir un espai de reflexió i debat, com ho és el mateix pòdcast ‘Aigua clara’, per parlar de temàtiques que, d’alguna manera, afecten o estan relacionades amb la gestió de les nostres emocions diàries?

Sí, exacte, és així: en vaig començar a sentir la necessitat a mesura que els telenotícies es van convertir en teledrames, en què cada notícia era pitjor que l’anterior: Ucraïna, Trump tornar a guanyar, els aranzels de Trump, Trump vol comprar Groenlàndia, l’avanç de la ultradreta, Gaza, se’n va la llum a tot Espanya, augmenta la despesa de Defensa, torna el servei militar a alguns països europeus, la crisi de l’habitatge… 

Era impossible que aquesta pluja sostinguda de notícies alarmants no afectés la moral d’un ciutadà normal i corrent disposat a informar-se. Si a sobre hi afegim que passem hores i més hores en contacte amb les xarxes socials, on triomfa l’impacte, l’agressivitat i la desinformació, és clar que calia reflexionar en veu alta sobre quins són els nostres valors, com resistir aquesta allau i com recuperar el control de la nostra vida, en comptes de ser una fulla moguda pel vent de l’algoritme i la desgràcia. 

— Precisament, una psicòloga lleidatana exposava recentment en una entrevista per a aquest suplement que, des del 2020, s’ha registrat un 9% més d’atencions a infants i joves per temes de salut mental. Més enllà de la mateixa pandèmia, creu que en aquesta dada també hi pot haver jugat un paper determinant el reguitzell de notícies i fets nocius que ens arriben? 

N’estic convençut. Ja veníem tocats de la pandèmia, que es va cobrar un gran peatge emocional perquè ho va posar tot en qüestió i a tot el món simultàniament. Però és que a més a més respirem un ambient polaritzat, pessimista, alarmant fins i tot, que no pot ser bo per la salut mental. N’havíem estat parlant moltes vegades l’Alba Alfageme i jo, ella com a psicòloga que és, jo com a periodista, quan ens trobàvem a TV3 per comentar l’actualitat i ens vàrem dir que calia fer alguna cosa, i així va sorgir el pòdcast Aigua clara. 

— En aquest sentit, una de les temàtiques tractades en els episodis del vostre pòdcast és el bombardeig informatiu al qual estem sotmesos i els efectes negatius que causa en la població. Considera que això és culpa directament del que passa al món o també de la forma en què se’ns comunica? 

No, a veure, els periodistes no ens hem inventat el genocidi a Gaza o el canvi climàtic. Hem d’informar del que passa. Però també és veritat que si li poses context al que passa s’entén millor, i així les notícies no són bombes aïllades que van explotant i ferint a cada pàgina del diari. Cal donar context, cal triar les paraules, cal planificar respirs en la narració informativa, cal posar-hi talent i, fins i tot, sentit de l’humor, donar sempre una sortida. 

Donar valor a la democràcia, als drets humans, a l’estat del benestar que tenim. A part que, al món, hi ha molts protagonistes noticiables que fan molt bé la seva feina, que ens fan gaudir amb el seu art o que construeix un món millor amb la seva feina… No és veritat que les notícies sempre hagin de ser males notícies. 

— De fet, vostè comenta en un moment determinat que, com a periodista o comunicador, “els grans debats del moment els pots orientar d’una manera positiva o incendiar-los”. 

Hi ha una tècnica de la feina audiovisual que sembla que haguem perdut de vista, que és acompanyar el teleespectador o l’oient en la seva descoberta informativa, i també val per a les xarxes: quin efecte farà tot això que estic explicant en la gent? Sembla que només valgui aquell que se sap els trucs per captar l’atenció i mantenir-la. Penso que això, a part de nociu, és irrespectuós amb la intel·ligència de la gent.

— Afirma que el to també és rellevant en aquest procés comunicatiu. 

El to és fonamental. No es pot sortir a informar com si cada dia s’estigués acabant el món. Perquè el món no s’ha acabat. O donant minuts a allò més escandalós perquè dona clics o fa créixer l’audiència. Cada notícia té el seu to, i, en general, un de contingut és l’escaient perquè el receptor ja entén si la cosa és greu o no i ja hi posarà ell les exclamacions. 

— Els periodistes, però, tenim la peculiaritat que, a banda de rebre els inputs negatius del món, també n’hem d’informar. Creu que això, diàriament o a la llarga, ens afecta? 

Sí, l’Alba et dirà que no para d’atendre periodistes que queden tocats d’haver estat explicant desgràcies cada dia, i si t’haig d’explicar el meu cas personal, cada vegada em costa més fer servir el sentit de l’humor o la ironia quan m’assec a escriure les meves columnes d’opinió. Sempre penso que no estem per bromes. Jo mateix m’he encomanat d’aquest cel gris i d’aquest no-futur. 

— Un altre tema que crida l’atenció és el debat sobre “el món que deixarem als nostres fills”. És una preocupació que s’accentua amb l’esclat de conflictes bèl·lics o la irrupció de presidents que, si més no, podríem definir de peculiars o dels governs d’extrema dreta… 

Quan hem decidit els temes de cada capítol del pòdcast, amb l’Alba hem parat molt l’orella al que diem la gent en un sopar d’amics. I una de les afirmacions que més se sent darrerament és aquesta d’estar amoïnat pel món que estem deixant a les pròximes generacions. Sobre això, dues coses: cap generació ha viscut sense violències, guerres o misèries. 

O potser haig de recordar tot el que van passar els nostres pares, avis o besavis, que els va tocar viure una guerra, una postguerra i una dictadura? I, en aquest sentit, vivim en un dels millors mons de la història, encara que no ens ho sembli perquè estem angoixats pel present. 

I segona: tinguem confiança en els nostres fills i nets. No caiguem en el paternalisme de pensar que sense nosaltres no se’n sortiran. Cada generació ha hagut de fer front als seus reptes i, sense ànim d’entrar en comparatives, hi ha moltes coses que estan avui millor que quan érem joves. Penso en els drets polítics, els drets humans, la connectivitat, l’accés a la cultura, a la ciència, a la sanitat. Donem-li el valor que té viure al món desenvolupat. 

— És a dir, també hem de mirar més enllà i veure les oportunitats bones que hi ha o hi haurà al món. Com creu que ho podem fer sense que ens cegui la part negativa? 

Mira, com que he dedicat part de la meva feina als esports, i més concretament el futbol, sempre tinc present una frase d’un entrenador que va tenir el Barça fa 65 anys, Helenio Herrera. Va ser el primer gran psicòleg a la banqueta, tipus bon comunicador, polèmic… Saps què deia als futbolistes abans de començar? 

“Si quan surts al camp penses que el partit serà molt difícil, tu solet te l’estàs fent el doble de difícil. Surt pensant que faràs bé el que saps fer”. Ja sabem que els pessimistes acostumen a tenir raó, perquè és molt més fàcil ser pessimista, però no serveix de res, només per amagar-te. 

— Defineix que aquest to negatiu a l’hora de parlar del món futur als més joves és “una condemna per anticipat”. Per què? 

Si des que tens ús de raó tot el que t’expliquen del món és que va malament i que anirà pitjor, francament, quin incentiu tens per continuar estudiant o planificar el teu futur professional o personal? Si quan sent a parlar del món no en vols saber res perquè calcules que et ferirà, et convertiràs en un tipus aïllat d’aquest, amb poc o nul sentit de col·lectivitat, de solidaritat. 

— Amb tot, aquest món que deixarem als nostres fills creu que serà pitjor al que vostè coneixia d’adolescent? 

No té per què ser pitjor, i en algunes coses és molt millor: la llibertat de pensament i de comportaments socials admesos i legalment protegits d’avui en dia és molt superior a la nostra, i no et dic res si ho comparem amb la dels nostres pares o avis. I ets a Lleida, fas així i ja ets a Barcelona o a Madrid. Jo vaig viure en una Catalunya molt marcada per la dictadura franquista i en un món que vivia l’equilibri de la guerra freda. Com a periodista encara vaig arribar a conèixer els països europeus que vivien sota la influència soviètica. Ara tots som ciutadans de la Unió Europea. 

— La rapidesa o la immediatesa a l’hora de fer les coses és, cada vegada més, un altre factor recurrent en el nostre dia a dia, especialment com a periodistes. Creu, però, que és un enemic de la informació? 

Les notícies no esperen i cal córrer, però sempre és millor ser el segon a explicar-les i fer-ho bé, que ser el primer i fer-ho malament. 

— Finalment, com valora el desenvolupament del pòdcast i la participació i les aportacions dels diferents convidats que ha tingut fins ara? 

N’estem molt contents. El pòdcast sobre el desig de creure en alguna cosa transcendent amb el Francesc Torralba va tenir molt èxit. És un luxe sentir persones expertes com la Raquel Tulleuda, la Carme Colomina, el Ferran Sáez Mateu o la Gemma Nierga. Tots deu han estat un deu. L’Alba i jo n’hem après, pensem en nous capítols i ens anima que ja ens hagin demanat que anem a fer el pòdcast en directe als teatres.