Júlia Carreras Tort: “La nostra vida i cultura estan determinades per les plantes amb què convivim”

Carreras, juntament amb la seva parella (Héctor), es van mudar el 2017 al Pallars Sobirà, on van impulsar el projecte Occvlta, que se centra en la difusió i la didàctica del folklore, l’etnobotànica i l’artesania de muntanya, a més de l’elaboració de productes de qualitat que hi estan vinculats. En aquest sentit, la parella regenta una botiga-taller a Esterri d’Àneu on, a banda de disposar del seu propi estoc, també s’hi poden trobar altres creacions d’artesans o artistes. Així mateix, hi organitzen multitud d'activitats diverses, com tallers i cursos.

Què és per a vostè l’etnobotànica?

És la prova fefaent que les plantes formen part indispensable de la nostra cultura, perquè tal com Montserrat Gispert digué: les plantes són cultura! L’etnobotànica estudia per què fem forques de lledoner, per què utilitzem flors de saüquer per a remeis, per què mengem sopes de farigola, per què beneïm llorers per Rams. I totes aquestes coses són resultat de la nostra relació amb l’entorn, amb el món vegetal.

De fet, com bé diu, l’ús de les plantes és ben ampli: des del vessant medicinal fins a la creació de productes a partir de les seves tiges, etc.

Amb l’etnobotànica es recupera i s’investiga les plantes en el seu rol de fibres tèxtils, d’artesanies com la cistelleria, de creació d’instruments musicals, de joguines o de remeis; de celebracions populars, de gastronomia, de farratges, de construcció de cases, de combustió, i fins i tot com a ornamentació. La llista és inacabable, tot i que cada cop hi estiguem menys familiaritzats: la progressiva desaparició del paper de l’etnobotànica en el nostre dia a dia és senyal de la nostra progressiva separació del món natural.

Què ens expliquen les plantes sobre la nostra història, cultura...

En general, ens expliquen que, tinguem les creences i vivències que tinguem sempre necessitem disposar de la natura a prop perquè és el nostre punt de referència. Però si mirem la història i cultura d’una regió particular, només fixant-nos en, per exemple, els noms populars, entenem perfectament que la planta és un reflex clar de la vivència de la comunitat humana: l’herba queixalera (Hyoscyamus niger) s’ha fet servir tradicionalment per a guarir el mal de queixal, però a altres llocs d’Europa es coneix com a henbane, ‘verí per a galls’, ja que hi preval el seu paper com a planta tòxica. Tot depèn de com ens hi relacionem!

Per tant, com creu que influeixen les plantes en el comportament humà?

Ens influeixen directament i constantment. Els ecosistemes i les relacions que establim amb el món vegetal determinen les nostres creences: en un lloc de clima desèrtic, per exemple, no tindria sentit celebrar un solstici d’hivern amb una conífera com un avet, i, en canvi, la palma datilera es considera, en aquelles zones, un arbre de fertilitat i creixement. Aquest exemple tan anecdòtic serveix per il·lustrar les complexitats de l’etnobotànica. La nostra vida i la nostra cultura estan determinades per les plantes amb què convivim.

I a la inversa: com influïm les persones en les plantes?

Sempre hem realçat algunes espècies vegetals i n’hem demonitzat d’altres: per exemple, parlem d’exemplars medicinals i de males herbes, quan aquesta distinció és cultural i sovint ve definida per organismes d’autoritat. Els éssers humans vulnerem el seu hàbitat, condemnem algunes a l’oblit i n’entronitzem d’altres. Hibridem espècies per fer-les més resistents, més boniques, més perfumades, i n’eliminem sistemàticament d’altres per considerar-les invasores.

Centrant-nos en el seu lloc de residència actual, al Pirineu lleidatà: per quines espècies sent més devoció?

Sento molt interès, evidentment, per les plantes d’alta muntanya, perquè, tot i resultar-nos familiars pel que fa a aspecte, acaben essent tan exòtiques i inesperades com les d’una jungla: les condicions en què creixen són hostils i complexes. A tall d’exemple: plantes com la tora (Aconitum spp.), molt tòxica, molt bonica (com la majoria de les plantes tòxiques), però també valorada al Pirineu com a remei contra les febres. Però sempre m’han fascinat les ruderals, aquelles que creixen a camins i senders, o amb què coexistim diàriament però que ignorem. L’esbarzer, la gavarrera o l’arç blanc, amb forta capacitat de defensa, espines i punxes, fruits valorats, i un clar vincle en la tradició popular amb les fades i els esperits liminals, aquells que viuen entre mons.

Quin paper pot tenir l’etnobotànica en el futur, especialment en un context de crisi climàtica i canvis a escala global?

L’etnobotànica, en tant que coneixement de l’entorn immediat i recuperació de relacions amb aquest, ens empodera a escala individual i comunitària. Si sabem què i com creix al territori on vivim, podem subsistir sense necessitat (gairebé) d’agents externs. Amb l’etnobotànica guanyem resiliència i capacitat de connexió i relació amb el llegat que hem perdut.

Què la va portar a residir al Pirineu?

Em vaig instal·lar al Pirineu per una combinació de vincles personals amb el paisatge i la necessitat d’establir una relació amb l’entorn: les muntanyes concentren una riquesa etnobotànica que ja no era capaç de trobar enlloc més i que em van atraure com a investigadora.

“Com Montserrat Gispert digué: les plantes són cultura!”Júlia Carreras Tort

Com ha influït aquest entorn de muntanya en la seva vida?

Viure i treballar en aquest indret exigeix escoltar-lo —també a les persones—, i respectar els seus ritmes, ajustar-se a les estacions. Els vincles que hem establert amb el territori em porten a voler defensar el coneixement com a patrimoni viu i digne de ser preservat i mostrat.

També ha publicat el llibre: Vienen de noche. Estudio sobre las brujas y la otredad. Guarda alguna relació amb les bruixes?

Les percebo com a entitats sobrenaturals i no com a éssers humans, ja que considero que les acusades de bruixeria no eren bruixes —així ho van deixar clar en judicis i interrogatoris—. Percebo la seva figura des d’una perspectiva folklòrica: com a personificació de les desgràcies. Infortunis d’una comunitat, sovint afectada per la climatologia i condicions de vida molt adverses, com les que s’han viscut i es viuen al Pirineu.

Com diria que es manté actualment la memòria de les bruixes?

Posar una carlina a la porta, col·locar amulets, creus de palma beneïdes... tot això són vestigis visibles d’una creença que encara concep les bruixes com a entitats sobrenaturals; aquests gestos funcionen com a mesures preventives i com a recordatori col·lectiu.

I considera que les bruixes encara existeixen avui dia?

Mentre la necessitat humana de protegir-se del que és desconegut o inexplicable persisteixi, la figura de la bruixa (sigui com ésser sobrenatural o com a constructe cultural) continuarà operant en la vida comunitària i en les pràctiques etnobotàniques que hi estan vinculades.