La malaltia de Chagas

És ben conegut que el comerç, les migracions i, recentment, també el turisme de masses són els principals factors d’expansió de malalties infeccioses. Avui voldria parlar-los d’una que periòdicament apareix a les nostres consultes i hospitals.

Em refereixo a la malaltia de Chagas, també coneguda com a tripanosomiasi americana. Es tracta d’una afecció parasitària crònica causada pel protozou Trypanosoma cruzi, endèmica en moltes regions rurals d’Amèrica Llatina.

Va ser descoberta el 1909 pel metge brasiler Carlos Chagas, que va identificar el paràsit en pacients de la regió brasilera de Minas Gerais.

Va descriure la presència del paràsit en la sang i la seva transmissió per mitjà de les femelles de la xinxa Triatoma infestans també coneguda com a xinxa picuda o xinxa negra i “barbeiro” o “vinchuca”(en el portuguès local).La fisiopatologia de la malaltia de Chagas és complexa i evoluciona en diverses etapes. Després de la picada de la xinxa infectada, el paràsit entra a l’organisme i es dissemina a través de la sang.

En l’etapa aguda molts pacients experimenten símptomes gripals, com ara febre, mal de cap i mal de cos. Malauradament, aquesta fase pot passar desapercebuda en molts casos.

Més tard evoluciona cap a una etapa crònica en què el paràsit es pot amagar en teixits com el cor, el tub digestiu i el sistema nerviós, provocant problemes de salut greus. Una complicació característica és la cardiomiopatia chagàsica, que pot conduir a insuficiència cardíaca.El tractament de la malaltia de Chagas ha experimentat millores significatives en les últimes dècades.

Els fàrmacs antiparasitaris, com el benznidazol i el nifurtimox, són utilitzats per combatre el Trypanosoma cruzi. No obstant això, aquests medicaments són més eficaços en les primeres etapes de la malaltia, i els pacients en etapes més avançades poden haver adquirit diverses seqüeles.

En països on aquesta malaltia és freqüent, és habitual fer programes de cribratge (embarassades) i “despitatge” (contactes de casos confirmats) i estratègies de limitació d’exposició com ara l’ús de teles mosquiteres, insecticides i pràctiques higièniques. En el nostre primer món, no gaire.