#saopaulo

São Paulo és una metròpoli construïda amb ciment on la vegetació es cola entre les escletxes dels edificis i els paviments. Testimoni de la lluita entre home i natura, entre selva i civilització, aquesta ciutat de gairebé 12 milions d’habitants és el contrast fet mapa. Des de la finestra de l’hotel São Paulo es despertava grisa imitant els colors dels edificis d’habitatges que s’alçaven amb la força del formigó. Desorientat i cansat després d’haver volat més de 13 hores de Nova York a Xile per només passar-hi 24 hores i d’haver creuat els Andes la nit anterior tot presenciant una posta de sol màgica, São Paulo amb els seus edificis de pes prehistòric, se’m presentava talment un malson sorgit d’un còmic de la Marvel.

Vint-i-quatre hores més tard i sense haver trepitjat la ciutat, tancat en un hotel que mostrava la paraula “glamour” en totes les superfícies possibles, des de la capsa del sabó fins als llençols, vaig decidir escapar-me de la gàbia fashion i trepitjar la ciutat: tenia 3 hores de llibertat abans de tornar a l’aeroport. Al carrer, l’amenaça d’una tempesta tropical es feia evident amb el canvi de color del cel. En qüestió de minuts, el gris clar va passar a negre i el temps entre llampec i tro s’anava escurçant talment el ritme dels vianants que acceleraven el pas camí a l’estació de metro més pròxima. Després de caminar cinc minuts vorejant un parc de murs alts i de vegetació exuberant vaig topar-me amb la gran avinguda Paulista on destacava un edifici format d’un gran voladís de formigó sustentat per quatre pilars d’un color vermell intens. Era el MASP, el Museu d’Art de São Paulo, dissenyat per l’arquitecta italiana Lina Bo Bardi el 1968 i que gairebé 50 anys més tard em demanava que entrés. I així ho vaig fer...

... I sort que ho vaig fer... Entrar a la sala del MASP i veure la gran sala de més de setanta metres de llarg, sense parets ni pilars, on les obres d’art (originals de Rembrandt, Van Gogh, Cezanne, el Bosch, Velázquez, Goya, Picasso...) semblaven flotar, penjades en panells de vidre, va ser una de les experiències artístiques més transcendents que he experimentat mai. Veure l’art amb ulls nous, passejar al llarg de la història de la pintura (les peces estan instal·lades de manera cronològica) tot forçant-me a parar atenció al llenç abans de llegir l’etiqueta que ens condiciona a l’hora d’observar i valorar una obra d’art em va semblar francament revolucionària (la informació sobre autor, any i descripció de l’obra es troba a la part posterior tot forçant el visitant a donar la volta al panell). Trobar-te de tu a tu amb un autoretrat de Rembrandt, amb la pintura d’un esclau de Cézanne o amb una de les últimes pintures de Monet era el que la meva ànima necessitava després d’un viatge curt però molt intens.

Tancat d’hotel en hotel de cinc estrelles, a vegades sent confós per un paparazzi, les obres exposades al MASP em van ajudar a retrobar-me amb mi mateix. En un voladís de formigó, l’art em va ajudar a flotar.