Murakami

A The Shinning, el director de cinema Stanley Kubrick posava en escena la incapacitat d’un escriptor, Jack Torrance (interpretat per Jack Nicholson), d’escriure una novel·la. Bloquejat davant el terror de la pàgina en blanc, la pel·lícula obria la porta a uns comportaments paranormals en el decrèpit Hotel Overlook de les muntanyes rocoses de Colorado. Woody Allen, a Deconstructing Harry, ens narra les vivències d’un director de cinema que va batejar amb el nom autoreferencial de Harry Block. L’alter ego ficcional d’Allen és un cineasta que s’inspira en els seus amics i en les seves vivències personals a l’hora d’escriure els guions de les seves produccions. El film, que també es podria llegir com el d’un homenatge a la pel·lícula Wild Strawberries d’Ingmar Bergman, també explica un altre tipus de bloqueig creatiu: el d’un actor (en aquest cas meravellosament interpretat per l’enyorat Robin Williams) que dins i fora del plató està desenfocat. Per molt que ho intenti el director de fotografia, Williams estarà sempre fora de focus, contrastant amb la perfecta definició dels seus companys de repartiment. Començo un nou any amb l’última novel·la d’un dels meus escriptors preferits: Haruki Murakami. A Killing Commnendatore, l’autor japonès ens parla d’un altre tipus de bloqueig creatiu: el d’un pintor (en aquest cas de retrats) que, després d’un divorci inesperat, decideix passar uns mesos en una casa solitària rodejada de natura on es veurà incapaç de tornar a pintar com ho feia abans. El temor al llenç en blanc (veiem les similituds amb The Shinning?) obrirà la porta al fet que un món desconegut i surreal faci acte de presència en la vida quotidiana d’un pintor en la recerca d’un nou estil. A Killing Commendatore, el llenç actua com una porta, com un espai de trànsit que connecta dos mons.

En l’obra de Murakami, el món màgic i el món real no són universos incompatibles i separats. Pàgina a pàgina, les distincions entre ambdós universos es va dissolent talment una píndola efervescent: causant xoc en un principi però que s’assimila en qüestió de segons. En Murakami, una campana pot sonar enterrada sota terra, recoberta de grans pedres i sense ningú que l’accionés; un gat pot començar a parlar i convertir-se en la benzina narrativa d’un relat de ficció o una variant dels minairons (anomenats “little people”) poden fer acte de presència com ho van fer en la magna 1Q84. Últimament, tinc la sensació que la vida s’està tornant molt Murakamiana. Coses que ens pensàvem que estaven enterrades o que mai formarien part del nostre present es planten davant nostre sense avisar, amb el gran perill d’acabar normalitzant-les. Per desgràcia, Trump als Estats Units, Orban a Hongria, Abdel Fattah al-Sisi a Egipte, Erdogan a Turquia, Bolsonaro al Brasil, Le Pen a França o VOX a Espanya no són personatges sorgits del món creatiu de Murakami. Ells han arribat per quedar-se. Depèn de nosaltres, els ciutadans, no obrir les nostres portes a aquests visitants inesperats i perillosos.