El carrer Beale
Des de l’avió, l’illa de Long Island es presenta davant meu talment un escuradents ancorat en paral·lel a un oceà Atlàntic que no s’atreveix a punxar. Passaport en mà, sempre ben apretat, responc a les preguntes de l’oficial d’immigració tot evitant creuar els ulls amb el retrat d’una persona que m’observa des de dalt de la terminal amb la mirada altiva i la pell taronja. Dues hores i dos mesos més tard torno a estar al meu barri, Washington Heights.
Al carrer, a la sortida de l’estació 168, un sense sostre amb les cames amputades escolta música caribenya mentre fa un esforç sobrehumà quan estira un braç per demanar unes monedes que recull amb la mirada perduda a terra. A Broadway el contrast dels Heights explota davant meu: passo d’escoltar música dominicana a àrab, d’ensumar la “fritanga” dels chicharrones a la no-olor de la farmàcia que ha omplert de caminadors i de cadires de rodes el seu aparador. Arribo al meu edifici i sembla que res hagi canviat: la veïna del 1r 5a segueix tirant trossos de pa als ocells que s’espanten en escoltar el soroll de les meves maletes. Aixeco la mirada i una bossa de plàstic continua emmanillada entre les rames dels arbres. Immune, indestructible, desafiant el pas dels anys i de les estacions. Obro la porta de casa, sempre amb el temor de trobar una sorpresa, però no. El soroll de la calefacció em dóna la benvinguda. Una nevera buida. Un llit fred.
Welcome home. Una parella passeja per un parc en plena tardor. Filmats a vista d’ocell, les fulles grogues d’un parc que es troba molt a prop de casa meva, actuen de testimonis silenciosos de la firma d’un pacte sentimental. Fonny i Tish són dos joves afroamericans que viuen a una Nova York de principis dels anys setanta. Ella, venedora de perfums en la botiga de luxe Bergdorfs; ell, un escultor que supleix la falta de bitllets verds amb una creativitat que sedueix la tímida –i amiga des de la infància– Tish. Fotograma a fotograma, If Beale Street Could Talk ens narra una història d’amor que es veurà truncada quan Fonny és arrestat per un crim que no ha comès.
Barry Jenkins, després de dirigir l’extraordinària Moonlight, decideix traspassar al cel·luloide els personatges ideats per l’escriptor i activista James Baldwin i mostrar amb tota la seva cruesa (i bellesa) un relat que ressona en ple any 2019: el de la desigual opressió penal de la comunitat afroamericana. No és gratuït que un cineasta en estat de gràcia com Jenkins hagi decidit rescatar una novel·la de Baldwin. L’esperit de l’escriptor nascut en ple renaixement de Harlem està més viu que mai. A l’estrena del documental I’m Not Your Negro se li han sumat nombroses exposicions i assajos. L’última ha estat a la galeria David Zwirner, on obres inspirades per Baldwin comparteixen paret amb fotografies i cartes manuscrites de l’autor. En un paper engroguit, emmarcat amb fusta de color blanc, llegeixo una frase manuscrita que resumeix qui era Baldwin a la perfecció: “Sóc negre i sóc un new yorker de naixement”.
