L'última batalla contra Franco

Els anys passen, els testimonis moren i el record és una herència intangible que no sempre és fàcil de gestionar. Enguany es commemora el 75è aniversari de la invasió de la Val d’Aran com a acció avançada de l’operació Reconquesta, el darrer intent republicà de recuperar Espanya del feixisme per les armes. Milers de soldats i milicians es van organitzar dins la Unión Militar Española amb un sol objectiu: envair Espanya pels Pirineus i forçar un nou front bèl·lic per a les tropes aliades contra el feixisme.

El mateix De Gaulle els havia promès que França mai no oblidaria la seua ajuda en la lluita contra el terror nazi durant l’ocupació alemanya. Acabada la guerra els va concedir la nacionalitat francesa, però no els va deixar sols en l’aventura contra Franco. Sense suport internacional i amb una economia de guerra molt precària, els integrants de la UME van passar-se mesos acumulant munició que robaven als alemanys o sostreien de la mateixa resistència francesa. Organitzats en onze batallons, des del País Basc fins a la Catalunya Nord, la UME va mobilitzar més de deu mil homes. El tret de sortida seria l’entrada de quatre mil d’aquests maquis comandats per Vicente López Tovar i Juan Blázquez Arroyo. Aquest darrer havia estat alcalde de Bossost el 1936. El 19 d’octubre a les sis del matí es va posar en marxa l’operatiu. “Tot i la resistència de la guàrdia civil els guerrillers de seguida van aconseguir el control dels pobles del Baish Aran, però mai no van arribar a controlar ni el port de la Bonaigua ni Naut Aran”, explica l’historiador Ferran Sánchez Agustí, autor de diversos llibres sobre la matèria. “Encara que la historiografia oficial franquista va considerar l’operació com un suïcidi en el millor dels casos, fomentant la idea que els seus ideòlegs sabien que estava destinada al fracàs; el cert és que la invasió de la Val d’Aran va ser la amenaça militar més gran que mai va patir el règim franquista; és per això que va mobilitzar milers de soldats per reprimir l’acció i vigilar tots els Pirineus durant molts anys.”

La intenció dels guerrillers era establir un govern provisional republicà a Vielha, aconseguir el reconeixement internacional i resistir un llarg hivern fins a poder consolidar l’espai amb suport exterior. El fred i la neu encara no havien aïllat la Val, com acostumava a passar cada temporada, i el general Moscardó va aprofitar el túnel de Vielha, que encara estava en construcció, per fer-hi arribar els seus homes i reprimir l’acció guerrillera. Durant la llarga setmana que els militars de la UME van aconseguir controlar la majoria de pobles de la Val, la bandera republicana va tornar a onejar en pobles com Bossòst o Les. La població civil, si bé no es va mostrar entusiasta amb l’acció, tampoc va rebutjar-la obertament ni tàcita. Expectant, la gent de la Val va intentar seguir amb la màxima normalitat possible una vida que ja era prou dura. Aleshores encara no s’havia descobert la mina de l’esquí i l’Aranera, una de les regions més pobres del Pirineu.

L’acció, finalment ignorada pels aliats, que potser no veien amb bons ulls el caràcter radicalment d’esquerres dels membres de la UME i les organitzacions polítiques que hi donaven suport, i reprimida per l’exèrcit franquista, es va saldar amb unes 300 baixes mortals i set-cents presoners. La resta van aconseguir retirar-se un altre cop a territori francès. La lluita dels maquis contra el règim va derivar en una llarga i feixuga guerra de guerrilles, de sabotatge i propaganda, amb incursions fins a ciutats com Barcelona a través de xarxes de simpatitzants. Una lluita que va durar pràcticament fins als anys seixanta. La majoria dels deu mil homes mobilitzats per a l’operació Reconquesta es va anar resignant i integrant a la societat francesa. Alguns, fins i tot, amb els anys van intentar tornar a Espanya. La invasió és un moment clau per imaginar una ucronia que desterrés el franquisme de la història, però no malauradament no va reeixir com els seus promotors esperaven.