La memòria del carbó

La darrera mina catalana de carbó va funcionar a Almatret fins al 2015 tot i que, llavors, els protagonistes d’aquesta història portaven dos anys sense activitat ja que, l’any 2013, la tèrmica d’Andorra –el seu únic client aleshores– va deixar de comprar el lignit. Des de llavors, els miners que quedaven van patir un expedient de regulació que va precedir la fi definitiva de l’explotació. Fora de Lleida, i així ens ho recorda Noemí Sabugal, van funcionar també mines a Calaf, Sant Joan de les Abadesses i, especialment, al Berguedà, on els darrers miners van treballar fins al 2007.

A Lleida, hi havia mines a la Granja d’Escarp, a Almatret i a Seròs. A Seròs, segons es recorda també a Hijos del carbón, tanca l’any 2010 la que va ser la penúltima mina lleidatana, que es deia La Canota: “Sí, així va ser. Estava explotada per l’empresa Minera del Bajo Segre (Mibsa) però la d’Almatret, que va ser la darrera, era de Carbonífera del Ebro, que es va fundar pels volts de 1880 i va ser la gran companyia d’aquest territori. La vostra Hunosa, perquè m’entengueu”, explica Sabugal.

Les mines del Baix Segre, de fet, formen part d’una conca que comprèn municipis de Lleida, Saragossa, Osca i Tarragona, perquè també hi havia mines a Mequinensa, Torrent de Cinca i, fins i tot, a la Pobla de Massaluca. Durant la primera meitat del XX, hi van treballar milers de persones i Mequinensa fou la capital d’un territori al qual, com a d’altres zones mineres, els límits provincials, regionals i municipals es difuminaven. “Ho vaig veure perfectament durant els dies que vaig passar a casa vostra. Vaig contactar amb antics miners per conèixer com eren i on estaven les mines i mai tenia del tot clar a quin terme ens trobàvem. Va ser una conca molt important, la vostra, tot i que sovint sembla com si tota aquesta memòria estigués mig esborrada. L’any 1945, en plena autarquia, hi havia quasi 3.000 miners i es produïen 400.000 tones. I xifres així, sempre, deixen empremta”, explica l’escriptora, que va néixer l’any 1979 a Santa Lucía de Gordón, a Lleó. Allà, les darreres mines, van tancar l’any 2019 després de 125 anys d’explotacions a càrrec de la Hullera Vasco Leonesa.

El llibre de Noemí Sabugal és, de fet, un viatge per tots els territoris miners peninsulars –excepte els portuguesos– que permet a l’autora descobrir maneres de veure i entendre el món que són comunes a tots els territoris del carbó i, també, singularitats que fan de determinades conques quelcom especial dins d’aquest espai d’imaginaris, històries i sentiments compartits que configuren les diferents terres mineres. Al Baix Segre, la singularitat té a veure amb l’aigua i la particular simbiosi que, des de les primeres etapes de l’explotació, es va donar entre el carbó i el riu: “El gran problema de la mineria a Espanya és el transport perquè, sempre, el carbó es troba en àrees muntanyoses o allunyades de les grans ciutats, que és on hi ha la demanda. La resposta, quasi bé sempre, és el ferrocarril però aquí s’ho van fer d’una altra manera. Fins que es va construir l’embassament, ho explica Moncada a Camí de sirga, el carbó sortia pel riu i no tenim constància de cap altre lligam similar entre transport fluvial i mineria arreu de la Península. Va haver fins i tot gent, com un italià que es deia Enrico Misley, que es va plantejar crear una companyia de vaixells de vapor i navegar amb viatgers per l’Ebre de Saragossa a Sant Carles de la Ràpita i, des d’allà, fins a Barcelona. L’Ebre s’hauria convertit en el Mississipí, però tot va quedar en no res”. El gran boom de la zona, però, arriba després de la Guerra Civil, quan Espanya es tanca amb l’autarquia i l’única font d’energia a l’abast és el carbó nacional. La construcció del pantà, amb la desaparició del poble vell de Mequinensa i de les mines de la capa subfluvial, ho canvia tot, assenyala Sabugal. I demostra que, aquella prosperitat esdevinguda, no havia arribat per quedar-se.

La construcció del pantà de Riba-roja, a més de fer desaparèixer el poble vell de Mequinensa, la localitat que funcionava com a capital i centre de serveis de la conca minera del Baix Segre, va obrir noves alternatives laborals a la població i, a més a més, l’explotació es va haver de concentrar a les mines que quedaven per sobre del nivell de les aigües, tot i que amb nous sistemes. Abans, explica l’autora, “com que les capes són pràcticament horitzontals i estretes, la gent treballava tombada i en unes condicions molt penoses. Si a l’equació li afegeixes sous baixos i noves oportunitats laborals que arriben de la mà d’Enher, entendreu per què molts miners van plegar i les empreses van apostar per la mecanització, una circumstància que va reduir les necessitats de mà d’obra. Quan el pantà es va omplir, la gent va haver de buscar alternatives”, assenyala.

A d’altres territoris miners, com ara Lleó, Palència o Còrdova, la resposta que la població va trobar al desmantellament de la indústria extractiva va ser l’emigració. Els territoris miners es buiden llavors i hi ha casos paradigmàtics com ara Peñarroya, a Còrdova, que va passar dels 30.000 veïns de la seva època daurada als poc més de 10.000 d’ara, o Barruelo, a Palència, que ha passat en poques dècades dels 8.000 habitants dels anys 60 als poc més de 1.000 d’ara. A Lleida, però, el sotrac és menys acusat perquè es produeix de manera dilatada en el temps: “Al Baix Segre i a Mequinensa, el declivi és paral·lel a l’eclosió dels cultius de fruita dolça i es produeix durant un període que va durar dècades. Avui, Seròs, Torrent de Cinca i la Granja d’Escarp són pobles fruiters on ningú gairebé es recorda del carbó i, fins i tot, fan falta temporers. A Mequinensa, a més a més, l’embassament ha generat una nova activitat econòmica: el turisme i la pesca dels silurs. I també hi ha Procter&Gamble, que es va instal·lar, en part, gràcies a les ajudes dels Fons Miner. I teniu Fraga, que disposa de polígons plens d’empreses que també s’han beneficiat dels ajuts per la reconversió i donen feina a tot aquest territori a cavall de les províncies d’Osca, Saragossa, Lleida i Tarragona. El carbó, a casa vostra, ha marxat sense fer soroll”, explica Sabugal.

Tot i això, alguns pobles han estat colpits amb força per la crisi de la mineria. Almatret, on més de la meitat de les cases estan buides, n’és un exemple. D’altres localitats com ara Seròs o la Granja d’Escarp també han perdut població, però mantenen el seu dinamisme gràcies a la fruita, que ha fet al carbó esdevenir només un record que explica, però, anomalies tan singulars com la que fa que avui hi hagi una notaria a Seròs, que no arriba als 2.000 habitants i que Alcarràs, amb quasi 10.000, no en tingui una. La història minera, a Lleida, està avui amagada en fets aparentment incomprensibles com aquest i, també, en instal·lacions oblidades i situades fora des pobles i en les quals pràcticament ningú repara: “A la vostra zona, el pantà va fer desaparèixer moltes de les instal·lacions històriques i el que us queda és poc. Mai no heu tingut pous verticals com els d’Astúries, Castella o Andalusia, però encara es podria fer quelcom per recuperar les instal·lacions que queden, malgrat que l’interès que desperten aquestes restes és limitat. Això succeeix perquè, d’una manera o d’una altra, els pobles miners de Lleida han estat capaços de trobar nous camins. La fruita dona feina, l’antiga conca minera és a prop de la capital i, també, no gaire lluny, hi ha Fraga, que ha crescut molt en els darrers anys gràcies, especialment, a les subvencions dels Plans Miner. A Fraga, és cert, durant la darrera etapa de les explotacions hi vivia un notable volum de treballadors de les mines, però no podem dir que hagi sigut mai un poble miner. Tot i això, la seva condició de municipi limítrof amb la conca del Baix Segre i la seves bones comunicacions li han servit per omplir els seus polígons d’empreses que s’han beneficiat dels fons de reconversió minera”, apunta l’escriptora.

El que ha passat a Fraga i explica Sabugal és, de fet, el mateix que ha succeït a Palència amb Aguilar de Campoó, que és al costat de la conca minera del Rubagón. Segurament, Becton Dickinson a Fraga i Galletas Gullón a Aguilar, fàbriques on ara treballen molts dels fills i nets dels miners que van ser, existirien igual sense les subvencions mineres, però el seu creixement hauria estat molt més lent però, segur, ningú fora dels seus propietaris n’és conscient.

Tot i això, la memòria minera al Baix Segre encara és viva. Si no fos així, a Mequinensa no hi hauria un museu ni la Noemí Sabugal, l’autora d’Hijos del carbón, se sentiria una mica com a casa seva. La culpa la té el xiulet que, cada dia a la una del migdia, marca ara només que ha arribat l’hora del vermut però recorda tothom que, fa no gaire, tot just a aquella hora i si no hi havia hagut cap desgràcia sota terra, uns homes als quals tots els devem molt encara podien sortir de la mina i marxar cap a casa.

Tot i que les mines porten tancades quasi deu anys, les instal·lacions són encara productives. Les antigues explotacions a cel obert s’han restaurat i el terreny s’ha omplert amb estèrils, fet que ha possibilitat la conversió en terreny cultivable. Així, les antigues instal·lacions de Carbonífera del Ebro són ara una explotació agrícola. “On abans trèiem carbó, produïm ara préssecs i paraguaians”, explica el vigilant. El que abans eren les oficines s’utilitzen per acollir temporers que recullen la fruita que ara produeix una terra que, encara, atresora a l’interior milers de tones de carbó fàcilment explotables. La presència a l’entrada del complex d’una antiga locomotora i tres vagonetes de fusta, juntament amb l’intens olor a sofre que genera la combustió espontània a les escombreres i, fins i tot, a l’interior de les mines –les fumeres són visibles–, recorden que aquí es va escriure un dels potser més llargs i dilatats capítols de la mineria catalanoaragonesa. “Aquí ningú es recorda ja de la mineria. Vivim a una zona on la fruita genera feina. No sé si de qualitat, però feina al cap i a la fi. El carbó encara es podria explotar de manera senzilla. Tot depèn de la demanda internacional”, explica Paco Galán.

Les condicions dels jaciments lignitífers del Baix Segre i el Baix Cinca, on el carbó es distribueix en capes horitzontals i estretes (de 40 a 80 cm) alternades amb pedra calcària i margues, van generar durant les primeres dècades de les explotacions un sistema de treball que destacava per la seva penositat. Els miners treballaven dins de nínxols anomenats caños, picaven estesos o de costat i carregaven el carbó en calaixos amb rodes anomenats gatos que es transportaven fins a vagonetes grans a la galeria principal. Als setanta i vuitanta, enginyers procedents d’altres territoris miners com ara Paco Galán, natural de Peñarroya, van introduir un nou sistema, el de cambres i pilars, que permetia millors rendiments i no requeria elements de sustentació artificials com ara quadres de fusta o metall. “Vam explotar el terreny generant grans cavitats buides per les quals poden circular camions i maquinària. Aquestes cambres estan sustentades per pilars o murs naturals que es deixen per evitar esfondraments. Amb aquest sistema, recuperes fins el 90% del mineral i incrementes el rendiment per home. És el mateix sistema que s’utilitza a les mines de potassa del Bages. En combinar aquest sistema amb els cels oberts, el cost per tona minvava molt i molt”, explica l’enginyer, avui jubilat i veí de Fraga.