Les cartes secretes de la família del president Macià

Dios quiera estéis bien y os haya librado del terrible azote de la peste”. Així comença una de les gairebé dues-centes cartes inèdites de Maria del Consol Macià i Llussà al seu germà Josep, el Pepe, el desembre de 1918.

La correspondència passaria desapercebuda si no fos per un petit detall: són els germans de qui seria president de la Generalitat republicana, Francesc Macià. El fons recull 200 cartes i postals enviades entre diversos membres de la família Macià entre 1889 i 1932.

Tota aquesta documentació es va presentar a l’Espai Macià de les Borges Blanques el passat 24 d’abril i conforma el Fons Bernat Padró Rovira, besnet de Josep Macià Llussà, un dels germans del president.

Però, qui era Maria del Consol? Nascuda a Vilanova i la Geltrú l’1 d’abril de 1867, era la petita de tota la collada de germans Macià, i també l’única dona. Amb un vincle emocional molt fort amb sa mare i els seus germans Josep i Francesc, la Maria decidí seguir la vocació religiosa i s’integrà a l’orde de les Hijas de María Inmaculada, allunyant-se així de la seva família en un periple que la portaria per Burgos, Valladolid, Sevilla, València, Buenos Aires, Rio de Janeiro, Santo, Madrid, Girona i, finalment, Barcelona.

Les cartes parlen de la Primera Guerra Mundial, de la grip de 1918 o del context polític argentí, però també revelen els secrets de la família Macià.

Uns secrets íntims i que fins ara no havien vist la llum. En concret, a finals del segle XIX Antònio, un dels cinc germans, s’intenta suïcidar.

Maria es desconsola i tem el pitjor. Finalment, rep una carta del germà Josep: “Antònio vive”.

Tanmateix, la tragèdia el perseguiria tota la vida. Uns anys més tard, la seva esposa, Tecla Valldeoriola, moria en el part.

La sobreviuria la filla però Antònio es va enfonsar psicològicament i fugí a l’Argentina, abandonant a la recent nascuda. Maria del Consol assumeix el paper de matriarca i viatja a Buenos Aires amb l’excusa d’encarregar-se dels assumptes de l’orde, i allí es retrobà amb el germà desaparegut.

Ella es converteix en el pal de paller espiritual de la família. Tot i això, serà massa tard.

Antònio, molt malalt, mor pocs dies abans d’embarcar cap a l’estat espanyol, un viatge de tornada que sempre li havia suplicat sa germana, somiant un retrobament amb la família i la seva filla que no va poder ser.

En les cartes també es descobreix una Maria del Consol molt catòlica, generalment conservadora, i segurament molt monàrquica. Aquest perfil intel·lectual ja ens indica que el sofriment per les actuacions polítiques de Francesc fou constant.

Maria confessa que l’“horroriza ver su nombre figure al lado del de Lerr[o]ux”, o pitjor encara, “que digan es republicano”. Entre la tragèdia de l’Antònio, els negocis enfonsats de Josep, i les aventures polítiques de Francesc, Maria es desespera: “¡Qué hermanos! ¡qué hermanos!”.

Un bon dia del novembre de 1926, al convent de Madrid on residia Maria del Consol, s’absenta la Mare Vicaria i li tocà a Maria recollir la correspondència i els diaris del dia. Obre les pàgines d’El Debate i hi llegeix un estrany titular sobre “un complot fracasado”. Prats de Molló.

Li fa un salt el cor. Gira la pàgina “y en letras muy grandes encabezando, veo detención de Francisco Maciá”.

Maria exclama: “¡Estoy aterrada!”. La processó, a més, va per dins: “puedes comprender, hermano mío, cómo estaré interiormente”.

Josep intentà animar-la. “Me dices que pronto se verá libre”, però ella no s’ho creia “y temo lo entreguen a las autoridades españolas y entonces ¿qué sería de nuestro pobre hermano?”, es preguntava horroritzada.

A partir de 1926 les discrepàncies polítiques es deixaran de costat davant del temor que li passi alguna cosa al seu germà.

“Sé como tú que Francisco es bueno, muy bueno”, li confessava a Pepe el 3 de setembre de 1927. Com en un WhatsApp a destemps de la seva època, Maria començà a rebre cartes d’altres monges que li narraven les aventures de Macià per l’exili a mesura que anava passant pels seus països.

Una de les més sorprenents narra com el 1928 una monja de Buenos Aires aconseguí reunir-se amb Francesc Macià i que, en “hablarle de mí se le saltaban las lágrimas”. Macià a l’exili plorava tot recordant la seva germana.

Tot amb tot, allò que no podia saber Maria del Consol és que el retrobament no es faria esperar.

Seria, precisament, gràcies a la “¡dichosa política!” quan el 14 d’abril de 1931 Macià esdevindria president de Catalunya. Com explica Maria Macià Lamarca –filla de Francesc– en les seves memòries, “un dia que estava a la Generalitat li van anunciar que hi havia una monja que demanava per ell.

En atansar-se a la sala es trobà amb la tia Maria”. D’aquest encontre, la religiosa en deixà constància, altre cop preocupada perquè va trobar el seu germà “muy desmejorado” i en culpava, com no podia ser d’una altra manera, “la vida tan agitada que lleva”.

En realitat, Maria del Consol havia anat a Barcelona a acomiadar-se, ja estava molt malalta –tenia un càncer d’estómac– i passaria els seus darrers dies acompanyada de la família. La filla del president explica com “l’anàvem a veure cada dia al convent amb els meus pares” durant els mesos que encara visqué.

L’abril de 1932 la correspondència arribava a la seva fi, moria Maria del Consol Macià i Llussà a l’edat de 65 anys. L’any següent moria en Francesc.

Al capçal del llit hi penjava un Crist que li havia regalat la Consol. I el 1934 moria el Pepe.

En tres anys van morir els tres germans. Potser no van saber viure sense el sentiment d’amor fraternal que els havia unit durant tota la vida.

Les cartes del Fons Bernat Padró permeten reconstruir la intrahistòria de la família Macià, fet que permetrà entendre millor el context històric que els tocà viure i el pensament polític de Francesc Macià.

La voluntat de l’Espai Macià és posar el fons a disposició de la ciutadania com més aviat millor, a més d’estudiar-lo i divulgar-lo.

Més aviat que tard, la Maria del Consol passarà de ser la desconeguda germana petita del Macià al gran descobriment documental de la família. “Os abraza y os quiere, Maria del Consuelo.”