Pots veure l'ombra de fra Ramon? Una llegenda de la Seu Vella de Lleida

Si visiteu la Seu Vella proveu de fer-ho amb calma, perquè, si no, la majestuositat del conjunt monumental us ocultarà a plena vista alguns detalls. Si sou curiosos, però, aquesta catedral de gairebé 750 anys us revelarà secrets, un dels quals ocult fins no fa gaire.

Fa uns quants segles, al ravalet de la Plateria de Lleida, hi vivia una jove morisca anomenada Mariam. El seu pare, l’Alí, un terrissaire vidu, orgullós de les virtuts de la noia, cada aniversari la complaïa amb un present que comprava a l’argenter del mercadal, el Joan, un cristià vell que despatxava a poques passes de la seva parada de càntirs. Aquell any, va decidir encarregar a l’orfebre un hirz, una mena de talismà que els sarraïns solien portar cosit a la roba per allunyar les influències sobrenaturals.

L’argenter es va sorprendre de l’encàrrec i li va dir que no n’havia fet mai cap, de hirz.

–Em poses en un compromís, Alí. Si ho vols, venc tota mena de joies, passadors o perfumers...

–Fa temps que la Mariam vol un hirz –va insistir l’Alí.

–Respecto les vostres creences, però no m’agrada tractar amb res que tingui a veure amb el maligne –va dir, mentre se senyava.

Com a bon comerciant, el Joan va pensar que no li convenia desplaure un comprador recurrent i va trobar una manera de compensar-lo.

–Alí, d’on treus l’argila per fer els càntirs?

–La compro a un hortolà d’Alcoletge. Allà, sota el castell que corona el poble, té el punt just d’humitat que permet modelar peces fines i duradores.

L’argenter, però, li va oferir el seu hort, que feia temps que no cultivava.

–A l’altra banda del Segre, al costat esquerre del pont, tinc una parcel·la que fa anys que no llaura ningú. La terra és bona per fer terrissa, i també pots agafar llenya, si et convé. Com que no et puc ajudar amb el talismà, m’agradaria que acceptessis l’oferiment.

L’Alí es va mostrar agraït i, sense haver fet fira aquell matí, va enllestir cap a casa.

Quan l’Alí va arribar, la Mariam pastava farina d’ametlla i tota la cuina feia olor de mel. Ell la va trobar més resplendent que mai i, quan ella va voltar per rebre’l, la seva cabellera va deixar anar un estol rogenc de reflexos i els ulls, verds i allargats com les fulles d’olivera, somreien de manera encisadora.

–Com ha anat, pare?

–No he venut res, avui, però, alhora, la fortuna m’ha somrigut.

L’home li va explicar la proposta de l’argenter i que, si tot anava bé, s’estalviaria uns quants diners.

En acabat de dinar, la Mariam va anar a buscar un parell d’almostes de fang, perquè son pare pogués fer una mostra. La noia va trescar pels carrerons de la Plateria fins al carrer Major i després va creuar la muralla, amb un cistell sota el braç. Quan travessava el pont, de seguida va localitzar l’hort de l’argenter –un obac envaït de bardisses– i, al cap de poca estona, amb un aixolet amuntegava l’argila més neta que va trobar. No s’hi va entretenir gaire perquè la va espantar un giric que sortia d’entre els joncs, on havia llençat una pedra. De seguida, va embolicar la pasta amb un mocador i va carregar-se el cistell al cap, damunt el turbant. Sense perdre temps, va tornar a casa.

***

Els dies següents, la Mariam es va llevar tard, quan son pare ja feia estona que era a fira. No es trobava bé, però tampoc podia definir quin mal la corcava. Al tercer matí, quan la noia va apartar l’estor que entelava la finestra de la seva cambra, un raig de sol mandrós va il·luminar l’ampolla que l’Alí havia modelat amb l’argila de l’hort de l’argenter i que havia deixat a la tauleta de nit, per fer-li una sorpresa. Era una peça refinada, que, després de coure-la al forn, havia adquirit els tons més daurats que havia vist mai. La Mariam la va acaronar, orgullosa de la perícia del seu pare. Tanmateix, es va sorprendre perquè era tèbia com si hagués sortit del forn tot just feia una hora, i això no podia ser. No hi va donar més importància, fins que, quan ja havia endreçat l’estança i es disposava a endur-se l’ampolla a la cuina, es va adonar que cremava i, de tant en tant, exhalava tuf de sofre.

La Mariam va guaitar pel forat de l’ampolla, però només hi va trobar un abisme. Al moment, una glopada de fum que coïa com el pebre la va cegar una estona. Quan es va recuperar, després de dos o tres esternuts, l’envoltava la penombra i, al sostre, hi havia emparrat un jinn.

A poc a poc, la Mariam va anar reculant, sense perdre de vista l’ésser malèvol que suava llum. Els seus ulls, d’acord amb la seva naturalesa ígnia, flamejaven.

–Què vols de mi –li va preguntar la noia, amb un fil de veu.

El geni va riure amb ganes.

–Què t’he fet, jo? –va insistir.

–L’altre dia, quan vas venir a casa meva a robar, vas ferir el meu fill.

–Jo no he fet mai mal a ningú! I no és teu, l’hort! És de l’argenter, i tinc el seu permís per agafar-ne el que vulgui.

–Ah, mentidera! L’argenter fa anys que va abandonar aquelles terres i ara hi vivim la meva família. No em pots negar que vas llençar una pedra contra els joncs sense avisar.

La Mariam va recordar el gemec. En cap moment es va imaginar que a la riba del Segre hi podia niar una nissaga de jinns. La seva mare sempre l’advertia que, abans d’abocar aigua calenta a l’aigüera, digués bismillah en veu alta, per apercebre aquests genis rancorosos que, de vegades, s’hi amaguen, però no li havia esmentat mai res sobre no llençar pedres.

La Mariam va córrer tant com va poder, fins al mercadal. De lluny, ja va veure la parada i això la va tranquil·litzar. L’Alí parlava amb fra Ramon, l’encarregat de la torre dels exorcismes de la seu, qui li volia encomanar una partida de teules. Per això, distret amb el negoci, no es va adonar que arribava la seva filla fins que la va tenir al davant, despentinada i sense turbant ni capa que la cobrís.

–Pare –va dir–, un jinn em va seguir des de l’hort de l’argenter. Diu que vaig aixafar el seu fill amb una pedra.

A la noia li queien les llàgrimes.

L’Alí i el frare es van mirar de reüll i, aquest darrer, va demanar calma a tots dos moriscos.

–Com ho saps que és un jinn, filla? –li va preguntar l’Alí, tement que es tractés d’un intrús humà.

–Ha sortit de l’ampolla nova i és un ésser monstruós: té les faccions d’un home gegantí i el cos fet de fum. A més, dels seus ulls en surten flames i fa pudor d’ous podrits.

Fra Ramon, discretament, es va treure un flascó de l’hàbit.

–M’agradaria ajudar-vos –va dir–. Alí, pren aquesta aigua beneïda i aspergeix-la per la cambra on hi ha el jinn, però no la gastis tota. Vessa les darreres gotes al recipient on habita aquest ésser i tapa’l de seguida amb un pegat de fang. Després, segella’l amb cera. Això és molt important!

El terrissaire va assentir, gens convençut. Fra Ramon va donar més instruccions.

–Escolteu-me bé. Els jinns són venjatius, hem d’actuar amb astúcia. Demà, a trenc d’alba, pugeu a la seu. No oblideu l’ampolla i assegureu-vos que el jinn és dins. Us esperaré sota el llindar de l’Anunciata.

L’Alí va preguntar si no hi podien anar llavors, perquè no li feia gràcia passar la nit amb un jinn rabiüt.

–Ara tinc molta feina –va dir fra Ramon, i es va afanyar a tornar cap al turó de la Seu Vella, sense donar més explicacions.

Al cap d’una estona, fra Ramon s’enfilava per l’escala de caragol de la torre dels exorcismes, gairebé sense alè, fins que va arribar, a genollons, al sotateulada. Aquest era el lloc on, quan calia, expulsava els esperits malignes en nom de Crist. Ara, però, no es tractava d’una possessió diabòlica, sinó d’alliberar una família morisca d’un jinn assetjador, per això havia tingut una idea que esperava que sortís bé.

A fra Ramon encara li tremolaven les cames per l’esforç quan, meravellat, va observar com un feix de sol travessava el parell de finestrells de la façana est. Tal com ell havia suposat, la llum dibuixava una silueta a la paret contraposada, on, llavors, encara no hi havia cap obertura. Des d’aquella hora i fins que el sol es va pondre rere la catedral, fra Ramon va mesurar, picar i cisellar pedra amb el somriure de qui sap que se’n sortirà.

***

Tal com van acordar, l’endemà, quan el primer raig de l’albada acaronava els teulats de Lleida, tots tres es van retrobar davant la porta de l’Anunciata. La jove bressava l’ampolla que duia embolcallada amb draps, fins que la va lliurar al frare, qui va aparèixer escortat d’una quadrilla d’operaris armats amb pics i pales.

–Aquí teniu la bèstia –va dir l’Alí–. Deu estar ben enfurismada, perquè això crema com un dimoni.

L’exorcista va prendre l’envàs amb cura i va demanar als picapedrers i manobres que esperessin que els donés l’ordre. Després, va pujar a la torre, seguit de la Mariam i el seu pare. Un cop a dalt, fra Ramon va dipositar l’ampolla al mig de la sala, damunt d’una peanya.

Xopa de llum, la terrissa lluïa més daurada que mai i la noia va lamentar en silenci haver-se’n de desprendre.

–És hora d’anar-nos-en. En poca estona, el jinn aconseguirà sortir. Veieu? La cera ja regalima –va dir fra Ramon.

–I això és tot? –es va sorprendre l’Alí.

–Nosaltres ja hem fet la nostra part. Ara, deixem treballar la llum i les seves ombres.

El frare va assegurar la porta amb tres panys i, un cop a baix, va ordenar els homes que demolissin l’escala que, fins llavors, permetia pujar a la torre dels exorcismes.

Mentre picaven, fra Ramon va acompanyar els moriscos fora l’església, i els va assenyalar el cimbori.

–Quan el jinn faci saltar el tap, no podrà escapolir-se. Si guaita pels finestrells que donen a l’est, el Sol el cegarà, ja que a aquests éssers els agraden els llocs ombrívols.

–I si guaita per l’oest? –va preguntar la noia.

–Això és el que pretenc que faci. Llavors, creurà que el vigilo dia i nit, i no gosarà fugir.

Fra Ramon va explicar que va esculpir la pedra de manera que, en entrar-hi llum, en combinació amb la forma de l’ampolla, un meditat clarobscur pintaria la silueta d’un frare encaputxat, que aniria bellugant i canviant de forma al llarg del dia, pels segles dels segles.

–I al vespre? I els dies de boira? –va preguntar la Mariam.

–Quan manqui el Sol, el jinn vagarà per les teulades de la catedral, sempre amb el temor de trobar-me en un revolt. No patiu, no us molestarà mai més.

L’Alí tenia una darrera pregunta:

–I per què l’heu fet desmuntar, l’escala?

–Bé –va respondre fra Ramon–. Cal que ningú pugi a la torre. Si algú mogués l’ampolla, el jinn descobriria l’engany i trobaria l’oportunitat d’escapar.

I així és com, de fa segles, l’ombra de fra Ramon fa guàrdia a la teulada de la Seu Vella, alguns dies i en certes hores. De fora estant, fins i tot de lluny, podeu admirar la torre dels exorcismes. Quan sigueu dins l’edifici, però, per molt que cerqueu l’escala per pujar-hi, no la trobareu. I, de fet, és millor que així sigui.