Gregorio Luri: «No hi ha pensament crític si no saps llegir ni escriure bé»

Molts directors de Secundària critiquen el nou Batxillerat. Quina és la seua valoració?

No poso en dubte la bona intenció del departament i de la Lomloe [l’actual llei educativa], però en política no és suficient. Les lleis no viuen en els papers, sinó en la convicció de la gent que les aplica. I quan toques molt les lleis, com succeeix amb les d’educació, la impressió que tenen els centres és que totes són provisionals.

Un director em va comentar que en altres països europeus, en el nivell equivalent al Batxillerat, hi ha un alt grau pel que fa a l’exigència, en lloc de pretendre que la gran majoria d’alumnes l’aprovin.

Estem igualant per sota. És el que fa que en aquest moment de notable descens demogràfic les escoles que no tenen cap problema de matrícula són les privades, no dic les concertades, sinó les privades, que creixen. A més, les dades indiquen que les famílies dediquen cada vegada més recursos a les extraescolars dels seus fills perquè creuen que l’educació a l’escola no és suficient.

Considera que els polítics prioritzen que tots els alumnes aprovin?

No s’adonen que la intenció que l’escola sigui un lloc on hi hagi un aprenentatge fàcil i alegre està bé, però abans o després haurem de dir als alumnes que clavin els colzes, perquè sense esforç no hi ha aprenentatge. Tota la càrrega recau sobre els professors, que hi han de posar l’interès, però si no està correspost per un esforç de l’alumne no hi ha aprenentatge de veritat.

Es va en el sentit contrari?

Crec que sí, veig que tots som molt bons i volem la felicitat. Quan dic que no hi ha un substitut tecnològic dels colzes, sempre hi ha algú que em diu que hem de fer és que els nens siguin feliços, com si aconseguir la felicitat fos possible sense esforç. Una felicitat de panxacontenta, qui la vol? Hi ha una dada indiscutible: un nen que entra als 3 anys en el sistema escolar i surt als 16, si no ha tingut un complement d’anglès, acaba dominant l’anglès?

Si aquestes qüestions són tan evidents, per què les directrius van en sentit oposat?

Hi ha una visió de la pedagogia que pensa que el que no fas no s’aprèn, com si el coneixement tingués alguna propietat que li impedeixi ser transmès. Sembla que el que importa no és el que saps, sinó el que pots fer amb el que saps. Les competències estan molt bé, però si no tens el coneixement difícilment seràs competent. Hem posat el carro davant dels bous i hem prioritzat les competències per sobre del coneixement. No podem pensar sobre coneixements absents.

Com veu el futur del sistema educatiu català?

Hi ha alguna cosa a Catalunya que ens anima que l’escola hagi de ser rupturista i ens oblidem del més bàsic, la cultura literària i científica. Vagis on vagis, tothom et dirà meravelles sobre el pensament crític, que ens interessa que els alumnes el tinguin, però no hi pot haver pensament crític en gent que no sap escriure, perquè per desenvolupar-lo has de saber exposar una idea. Les meues dades indiquen que un de cada quatre alumnes acaba l’educació obligatòria amb problemes molt greus de comprensió lectora i d’escriptura.

Li poden dir que tot és a internet, o que la intel·ligència artificial pot escriure sobre tot.

Es diu que hem de treballar per competències perquè estem en un món canviant, però estic convençut que la principal competència del futur és l’escriptura. Si tens una idea i escrius sobre aquesta, a mesura que ho fas la reforces o veus que no tens prou arguments. El treball de reflexió sobre tu mateix, en cas de descobrir els teus límits, el fas amb l’escriptura. Si realment volem gent crítica, amb capacitat d’anàlisi, necessitem alumnes que sàpiguen llegir per augmentar el seu vocabulari i que sàpiguen escriure. Caldria preguntar als pares quants nens de dotze o tretze anys creuen que són capaços de llegir El zoo d’en Pitus, que ells van llegir a aquesta edat.