Txema del Rosal, coordinador del Lleida Handbol: «Ara mateix no tenim possibilitat de créixer més perquè no hi ha espai»

El Lleida Handbol, que en el seu segon any de vida optarà a l’ascens a la segona categoria estatal femenina, viu una situació de col·lapse, ja que no pot créixer més per les limitacions d’espai. “Ara mateix no tenim possibilitat de créixer més perquè no tenim espai. És més, aquest any hem hagut de prescindir d’un equip per poder assumir-ho tot. Caldria buscar una altra instal·lació per ampliar”, afirma Txema del Rosal, coordinador de la base i director esportiu del Lleida Handbol. 

Però aquesta situació es fa encara més alarmant pel fet que és l’únic club d’handbol de la ciutat de Lleida. “El que ens fa patir més són els jugadors que estan en edat escolar i que després no tinguin continuïtat perquè no tenen possibilitat d’entrar al club. Aquest any, per exemple, a infantils no podíem absorbir més jugadors, i no els hem pogut brindar la possibilitat de fer el salt de la Lliga escolar a la federada per falta d’espai. Així mateix, el més dur és que a la ciutat no hi ha cap club més d’handbol i els que no poden entrar es queden sense poder jugar a handbol. Amb el que ens costa promocionar aquest esport a les escoles, que després no puguin continuar jugant si els agrada és un problema, però no hi podem fer res”, va lamentar Del Rosal. El club compta amb 230 jugadors repartits en una dotzena d’equips, a més dels escolars que juguen i s’entrenen als seus respectius centres.

El pavelló de Pardinyes és el seu camp base, però també utilitza l’Onze de Setembre, on s’entrena i juga el sènior femení de Divisió d’Honor Plata, i puntualment l’Agnès Gregori. “Costa molt gestionar els horaris. Gairebé tots els equips han de compartir pista i això fa que s’ajuntin uns 44 jugadors i jugadores, perquè a diferència del bàsquet, que pots partir la pista en tres, en l’handbol només pots fer-ho en dos i entrenar a mitja pista, la qual cosa impedeix preparar per exemple el contraatac. És un problema bastant generalitzat a la ciutat. Fa temps que ens hem quedat petits a nivell d’instal·lacions”, assenyala.

Sebas Vidal, president del lleida unió atlètica: «Amb la pista ens anem apanyant, se’ns queda petit el gimnàs»

El Lleida Unió Atlètica és el club de referència de l’atletisme a la ciutat de Lleida. Compta amb més de 300 atletes afiliats, dels quals 250 s’entrenen setmanalment a la pista de les Basses, una instal·lació inaugurada fa ja tres dècades i que també utilitzen altres entitats socials i esportives de la ciutat, així com particulars. 

Per la seua banda, Sebas Vidal, president del club, reconeix que molts dies “és un petit caos” poder entrenar, encara que van trampejant la situació com poden. “Cada un té un espai assignat i els entrenadors intenten repartir-se les zones perquè no hi hagi massificació. Els més petits van rotant més i els grans, com que treballen més la part tècnica i física, utilitzen un sol espai i fan moltes repeticions”, explica.

No obstant, reconeix que hi ha falta d’espai. “Amb la pista exterior ens anem apanyant, el que se’ns està quedant una mica petit és el gimnàs, per això hem hagut d’habilitar en un magatzem que hi ha darrere una zona annexa perquè no hi caben tots, ja que també venen els àrbitres de futbol, els quals preparen les oposicions a bomber i policia i gent del carrer que són socis i venen, perquè hi ha altres col· lectius i particulars que també utilitzen la instal·lació, sobretot el gimnàs”, assenyala. 

Vidal destaca que entrenar a la pista els mesos d’hivern i estiu “es fa molt complicat, sobretot pel fred”, i no amaga que una bona solució seria comptar amb una instal·lació indoor per a entrenaments. “Mòduls coberts n’hi ha a molts llocs, però mai hi ha hagut un especial interès a fer-ho. Es va parlar en el seudia de fer una pista d’atletisme a l’estació d’autobusos, que per un cost d’un milió d’euros es podria habilitar, però ha quedat descartat, i ara la intenció és fer una pista més gran (als Mangraners) amb un velòdrom, que pel cost que calculo que podria tenir serà molt difícil que ho puguem veure”, va assegurar.

Actualment el club compta amb un bon nombre d’atletes que estan aconseguint medalles, tant a nivell català com estatal de diferents disciplines, però seria necessari ampliar la base. “Des de fa anys estem a un nivell acceptable de llicències, però necessitaríem que vingués més gent perquè al final de la quantitat en surt la qualitat. I també necessitaríem una mica més de suport econòmic”, va destacar.

Oriol Farrerons, coordinador de l’Atlètic Segre: «És totalment inviable que puguem augmentar el nombre d’equips»

Lleida compta amb nou camps municipals de futbol repartits per les diferents barriades i tots estan saturats perquè la majoria de clubs no paren de créixer. Alguns, com és el cas de l’Atlètic Segre, s’han vist obligats a frenar el seu creixement perquè falta espai per entrenar. “Ara mateix és totalment inviable augmentar equips”, assegura Oriol Farrerons, coordinador del club de Cappont, que afegeix: “La temporada passada ja vam tancar el nombre d’equips perquè estem al màxim. Si haguéssim volgut podríem haver creat tres o quatre equips més, però hem parat. Ara només pot entrar algú si hi ha alguna baixa.” 

No obstant, reconeix que “a nivell d’instal·lacions no ens podem queixar, en tenim una de les millors de la ciutat, però està clar que tenim molts equips i això fa que la gestió del dia a dia sigui complicada”. 

L’Atlètic Segre i l’Atlètic Lleida són els inquilins de la instal ·lació amb un volum de jugadors que s’acosta als 750, amb 51 equips, des dels debutants fins als juvenils, sense oblidar l’equip de Tercera RFEF i el Genuin. Compten amb el camp reglamentari de futbol 11, un altre de futbol 7 i l’estiu passat es va adequar amb herba artificial la pista de futbol sala situada davant del bar. 

Tot i així, quadrar els horaris d’entrenament “és un tetris terrible”, reconeix Farrerons, encara que la massificació no ha afectat els entrenaments. “No hem hagut de reduir hores i tots els equips estan fent les sessions programades a la setmana, fins a benjamins dos dies i la resta tres. Sí que algun cas hem reduït un dia, però ha estat perquè crèiem que s’adequava més a les seues necessitats que per la falta d’espai”, va explicar.

A més, Farrerons reconeix que “de vegades ens pensem que per entrenar amb més espai es treballa millor, i no sempre és així”, i destaca que “estem en un gran moment. Si tot va bé, podem tancar la temporada amb registres històrics, assegurant quatre Divisions d’Honor, que poden ser sis, i amb un juvenil a punt de pujar a Nacional”.

Rubén Petrus, coordinador del Força lleida: «Hem hagut de reduir una sessió d’entrenament en alguns casos»

El Força Lleida és un altre dels clubs de la ciutat que estan en auge, i més després de l’ascens a l’ACB. Creix en nombre de llicències, superant amb escreix les 350, una vintena més que la passada campanya, i d’equips, amb un total de 27, sense comptar els dos sèniors. La gran majoria s’entrena al Barris Nord, encara que el club també utilitza els pavellons Agnès Gregori i de Cappont, i té un acord privat per entrenar a l’INS Ronda. 

Tot i així, és insuficient, la qual cosa ha obligat els seus responsables a buscar solucions. “Hem hagut de prendre alguna mesura. Fins a la temporada passada els equips de cistella gran que competien a Catalunya s’entrenaven quatre dies a la setmana, però aquest any, per un tema d’instal ·lacions i per no aglutinar molts jugadors i jugadores en una mateixa pista, hem hagut de reduir a tres dies en alguns casos”, va explicar Rubén Petrus, coordinador de la base del Força Lleida, que reconeix que aquesta mesura “és un pas enrere a nivell més competitiu respecte a Barcelona”. 

Així mateix, aquesta saturació afecta també el futur i per això, segons el parer de Petrus, “haurem de fer un pensament i veure quants equips podem assumir, perquè el nombre de pistes adequades per fer entrenaments de qualitat a aquestes edats més elevades és més reduït. Potser hem arribat al nostre límit d’equips de cistella gran que podem assumir. Pel que fa a cistella petita, si continuem creixent al ritme d’aquests últims anys, ens quedaran molt curtes les instal ·lacions que utilitzem ara”, va assenyalar.

Jordi Badia, coordinador de la base del llista: «El gran problema és quants equips fem i on els col·loquem»

El Lleida Llista, el club més premiat de tota la província amb tres títols europeus, tampoc s’escapa a la problemàtica que té la ciutat en matèria d’instal·lacions i que s’incrementa amb els anys. Així mateix, el club compta actualment amb 22 equips, quatre dels quals són femenins, i uns 140 jugadors i jugadores, la xifra més alta de la història. La seua intenció és continuar creixent, però topa amb aquesta falta d’espai. 

“Estem fent reunions a veure com muntem els equips de l’any que ve, i el maldecap més gran que tenim és quants equips fem i on els col·loquem, perquè és impossible”, va indicar Jordi Badia, jugador de l’equip d’OK Lliga i coordinador de la base. 

Al marge de l’Onze de Setembre, que comparteix amb el Lleida Handbol i el Patinatge Artístic Lleida, el Llista també utilitza el pavelló de la Bordeta i el de Bell-lloc, amb el club del qual té un conveni de col·laboració des d’aquesta temporada, a més de la pista exterior annexa que utilitzen els més petits i que a l’hivern està inoperativa si plou, o per la boira o quan fa molt fred. 

“Aquests dies has d’ajuntar- los a l’Onze de Setembre i és un caos, perquè hi ha 40 i 50 nens amb pistes partides i és complicat”, apunta Badia, que destaca que “l’altre problema és la qualitat de l’entrenament que ofereixes, perquè normalment estan compartint pista tres equips en cada sessió i pots trobar-te amb nivells molt diferents, i això et condiciona la preparació”.