VIVENDA
La fórmula de la nua propietat: venen set habitatges a Lleida en els quals l’actual amo podrà continuar vivint
Consisteix que algú ven un pis i en manté l’usdefruit fins a morir o després d’un període pactat
Hi ha pisos de nua propietat a Lleida, Balaguer o Almacelles. - SEGRE
Adquirir un habitatge però no poder fer-ne ús fins que la persona que l’ha venut mori o es compleixi un període de temps pactat. Aquest és el concepte de la nua propietat, una pràctica poc coneguda i habitual però que és una opció per a les persones grans que volen obtenir ingressos per les seues propietats i continuar disfrutant-ne mentre visquin.
Actualment a Lleida hi ha fins a set vivendes a la venda amb aquesta fórmula als portals especialitzats. N’hi ha d’ubicades a Lleida ciutat, Balaguer, Maials, Vilagrassa i Almacelles i són des de xalets de luxe fins a àtics dúplex, pisos convencionals o cases familiars en mal estat els preus de les quals van des dels 18.000 i 20.000 euros fins als 310.000.
“Es tracta d’un tipus d’operació molt especialitzada i els compradors de la qual solen ser gent vinculada al món de les subhastes o del dret immobiliari”, explica el president del col·legi d’Agents de la Propietat Immobiliària de Lleida (API Lleida), Josep Maria Esteve. “Bàsicament l’utilitzen persones grans per tenir ingressos en l’etapa final de la seua vida i, a canvi, el comprador n’adquirirà la propietat quan mori i, com més gran sigui l’edat del venedor, més car serà l’habitatge”, indica.
En aquest sentit, els portals especialitzats posen com a exemple que, en el cas dels habitatges de més valor amb un únic usufructuari, una persona amb una edat entre 65 i 69 anys podria vendre la nua propietat per entre un 65% i un 75% del seu valor. Tanmateix, amb una edat propera als 95 anys l’import a percebre estaria entorn del 95% del valor de taxació.
Esteve assenyala que aquesta pràctica està contemplada des de fa temps, “però en línies generals no ha explotat, és un mercat molt delimitat i a Lleida n’hi ha molt pocs casos i no hi ha despatxos que s’hi dediquin de forma exclusiva”.
Tanmateix, admet que “a les grans ciutats on hi ha escassetat d’habitatge, com per exemple Barcelona, sí que ha augmentat, però no com per considerar-ho una tendència”.
