Dialèctiques de punys i pistoles

“Lleida era l’única ciutat catalana en què els ultres tenien una tranquil·la vida pública”, ressenyava el 1979 la revista Cambio 16 en un reportatge sobre Las otras zonas nacionales, en el qual cridava l’atenció sobre una inquietant escena: la capital de Ponent era, juntament amb Sevilla, una de les dos úniques ciutats de l’Estat en les quals aquesta presència de carrer continuava normalitzada amb Franco mort i la transició apuntalada per l’aprovació de la Constitució, que va tenir el suport de més del 90% dels vots i de gairebé el 70% del cens.

“La Guàrdia de Franco i algun altre grup eren molt actius apallissant activistes obrers i destrossant locals”, explica la historiadora Antonieta Jarne, que recorda que “aquesta escalada de violència va culminar el 1977 amb la bomba a la revista El Papus” col·locada per un grup d’ultres lleidatans coordinats per Miguel Gómez Benet. La “dialèctica dels punys i les pistoles” encunyada per José Antonio Primo de Rivera acabava de degenerar en terrorisme negre en la seua versió lleidatana.

Hi havia violència política al carrer a Lleida als anys 70? Sí, sens dubte, quan l’historial inclou dos atacs incendiaris a la llibreria L’Àncora, del dirigent del PSUC Ventura Margó, i altres atacs a la casa del socialista Eulogio Vallina; el tiroteig de la botiga de discos Orley o, entre d’altres, els assalts al local de l’Associació Catalana de la Dona o les pallisses al carrer a activistes d’esquerres que eren obligats a cantar el Cara al sol.

El concert de Lluís Llach del desembre del 1976 al Teatre Principal, en què va sonar L’Estaca, va desbordar la ultradreta. “L’esquerra estava envalentida i això nostre va ser una provocació, però també un acte de no-covardia”, narra un integrant d’aquells grups nostàlgics. “Hi havia gent que magnificava el que succeïa”, anota, encara que admet que “hi havia gent de carrer, grups de pinxos que es feien els forts”.

Els grups de dreta i d’esquerra coincidien, i amb freqüència col·lidien, en punts com la zona de bars dels Vins. “Ens movíem pels mateixos llocs, però no hi havia zones delimitades com en altres ciutats (que servien de refugi i d’objecte de ràtzia). Sí que hi havia bars més freqüentats per uns o per d’altres”, afegeix.

La ultradreta va mantenir en els primers anys del postfranquisme bona part del grau d’organització que havia tingut abans, i en ciutats com Lleida, on a la pràctica la Guàrdia de Franco va sobreviure al seu final el 1977, va gaudir d’una impunitat extraordinària.

Al contrari, “l’oposició al franquisme havia estat molt fragmentada i rudimentària. Estava atomitzada, eren grupuscles”, recorda Jarne. Tanmateix, “als anys 60 les coses van començar a canviar”.

Aquests processos van tenir el seu reflex a Lleida, on el PSUC (també sorgien Reagrupament i el Front Nacional) va activar el moviment veïnal, les lluites emblemàtiques del qual van ser la defensa de la plaça del Clot com a espai públic davant l’especulació immobiliària i la reivindicació del soterrament de la via del tren a Balàfia, i va donar suport per a unes CCOO amb uns primers líders entre els quals van destacar Antonio Cantano, Antoni Chacón i Gregori Gallego. En aquest cas, el punt d’inflexió el va marcar la vaga de les obres de l’autopista, que a partir del gener del 1975 va generar un moviment de simpatia que va parar altres empreses. “Va crear un radi de mobilització i va ser un model de lluita”, anota Jarné.

En tot aquest teixit va ser clau l’HOAC, l’Hermandad Obrera de Acción Cristiana, que va facilitar locals i infraestructura a la resta d’organitzacions.

Quan Lleida va ser un punt neuràlgic de la Triple A

Una tirallonga d’evidències, entre les quals destaca la connexió que suposa la reivindicació de l’atemptat amb una bomba contra la revista El Papus el 1977 i les posteriors detencions i condemnes per aquest crim, que va causar un mort i disset ferits, de diversos ultradretans lleidatans, situen Ponent com un dels punts neuràlgics de la Triple A, l’organització paramilitar Alianza Apostólica Anticomunista, en el període que va de la mort del dictador Francisco Franco a la consolidació de la democràcia i la desactivació dels grups parafeixistes. Hi ha constància en aquella època de l’organització a Lleida de campaments d’adoctrinament i d’ús d’armes en els quals, a més dels ultres locals, era freqüent la de companys d’armes de grups tant de l’Estat espanyol com d’altres països, cas dels neofeixistes italians d’Avanguardia Nazionale, vinculats al moviment misino i relacionats amb diverses accions criminals a Espanya. El governador civil de Lleida en aquella època, Luis Mardones, va ser traslladat a Tenerife el mes d’abril del 1976, poc després d’haver activat una investigació per aclarir la ubicació i l’ús de camps d’entrenament de paramilitars facciosos al Montsec, que mai no van arribar a ser localitzats. També n’hi va haver a l’Urgell.