El franquisme ha mort?

El 20 de novembre del 1975, el dictador Francisco Franco moria al seu llit. S’obria un període d’incertesa amb una oposició que guanyava força però que batallava amb els reductes franquistes que continuaven molt presents. 50 anys després, guanyen pes els discursos que blanquegen una dictadura que va reprimir la societat fins al seu últim alè.

Cap a les 10.00 hores del 20 de novembre del 1975, als televisors apareixia l’aleshores president del Govern d’Espanya Carlos Arias Navarro pronunciant amb veu entretallada la ja cèlebre frase: “Españoles... Franco ha muerto.” Dijous vinent se celebraran 50 anys de la mort del dictador i l’inici de la Transició democràtica, una efemèride en què els experts alerten de l’auge dels discursos que blanquegen un règim que va reprimir l’oposició fins a l’últim alè, amb la proliferació de missatges que manipulen la història, sobretot entre els més joves gràcies a les xarxes socials. SEGRE repassa amb figures històriques de l’època com era la Lleida d’aquell moment. L’historiador Manuel Lladonosa, que va ser dirigent de Reagrupament, recorda que hi havia una oposició “cada vegada més activa” amb moviments polítics, socials i culturals, fins i tot amb sectors de l’Església que s’estaven separant del règim. En contrapartida, assenyala, la dictadura no havia passat en va i havia creat interessos i poders fàctics. De fet, remarca que els últims anys de Franco es caracteritzen per la repressió, amb penes de mort i nombrosos signes de violència. “El nucli més irreductible del franquisme seguia actiu però n’hi havia un altre que volia adaptar-se als nous temps.” Tanmateix, constata que “la gran majoria de la societat vivia aquell moment amb grans expectatives de canvi”.

En la mateixa línia, Magda Ballester, periodista i dirigent del PSUC durant els últims anys del franquisme i la Transició, remarca que, poc abans de la mort de Franco, els partits de l’oposició havien aconseguit constituir una plataforma unitària que va ser l’Assemblea de Catalunya, el 1971, i dos anys després, l’Assemblea de les Terres de Lleida. “Es feien els primers passos per fer activitats unitàries”, assenyala Ballester, que destaca “assistències massives” a actes com el Festival de la Cançó Popular. “Quan donaves una petita alternativa per poder pronunciar-te públicament, la gent hi acudia”, indica. També destaca la defensa de les llibertats i de l’ús del català, que estava perseguit, però recorda que “la ciutat de Lleida estava en mans dels cacics” i que els moviments franquistes comptaven fins i tot amb un “braç armat”.

Però, quina evolució hi ha hagut en aquests 50 anys? Segons Lladonosa, “s’ha fet una certa revisió de la Transició però hi ha una evolució en determinades forces polítiques que, si tornés a aquell moment, la Constitució hauria quedat més tancada, amb lectures més restrictives de l’autonomia o dels drets”. Per la seua part, Ballester assegura que “el franquisme no ha mort” i posa com a exemple que en aquestes cinc dècades, amb diferents governs, no s’ha dissolt la Fundación Francisco Franco.

Per la seua part, l’historiador i professor de l’INS Josep Lladonosa, Josep Gelonch Solé, obre el debat sobre la possibilitat de “qüestionar-nos la salut de la democràcia i els dèficits que pugui tenir” i apunta que, segons la seua opinió, això es deu al fet que la Transició i el model democràtic es van entendre “com un punt d’arribada quan hauria d’haver estat el punt de partida”. Amb la reaparició de l’extrema dreta, qualifica de “molt preocupant” l’elevat percentatge d’adolescents i joves que consideren que una dictadura és una bona forma de govern i insten a “combatre” aquestes “idees manipulades” amb arguments històrics als centres educatius. En aquest sentit, Ballester reivindica la necessitat de comptar amb un Centre de Reinterpretació de la Guerra Civil i la Postguerra. En la mateixa línia, Gelonch assegura que “no hi ha hagut polítiques públiques de memòria democràtica, per la qual cosa la ferida continua oberta”. “No vull una dictadura per als joves, sinó una democràcia en la qual es respectin les idees i un diàleg real”, defensa José Ignacio Llorens, històric militant i exdiputat del Partit Popular. Segons la seua opinió, el Govern socialista actual ha generat un “clima de confrontació”, critica la “divisió” que ha creat Pedro Sánchez i recorda que en la seua activitat política ha pactat amb totes les formacions “en benefici dels lleidatans”.