ANIVERSARI
Sopa de lletres a la lleidatana
Els partits catalans van copar després de la mort de Franco militància i representació. El primer partit local dels 31 de registrats en 45 anys, la JRL, seria legalitzat el 1979
Proximitat. Una parella de policies parla amb els líders d’una protesta veïnal mentre els envolta la resta de manifestants. - FONS GÓMEZ VIDAL/ARXIU FOTOGRÀFIC IEI
Proximitat. Una parella de policies parla amb els líders d’una protesta veïnal mentre els envolta la resta de manifestants. - FONS GÓMEZ VIDAL/ARXIU FOTOGRÀFIC IEI
Franco ha mort. Des que es va imprimir el mític titular ha sortit el sol 18.259 vegades. - FONS GÓMEZ VIDAL/ARXIU FOTOGRÀFIC IEI
Lluita veïnal. Els veïns de Balàfia van lluitar durant anys pel soterrament de les vies del ferrocarril a Lleida. - FONS GÓMEZ VIDAL/ARXIU FOTOGRÀFIC IEI
El Clot. La lluita veïnal per salvar de l’especulació el que avui és la plaça del Clot va créixer després de la mort de Franco. - FONS GÓMEZ VIDAL/ARXIU FOTOGRÀFIC IEI
Els noms. El carrer General Brito de Lleida, que avui conflueix amb rambla Ferran, es creuava el 1975 amb l’avinguda del Generalísimo. - FONS GÓMEZ VIDAL/ARXIU FOTOGRÀFIC IEI
Joc i conciliació. Diversos nens juguen al costat de la font de l’IEI en ple estiu sota la cura dels seus avis, que reposen als bancs. - FONS GÓMEZ VIDAL/ARXIU FOTOGRÀFIC IEI
Evolució. L’avinguda de Madrid el 1975, vint anys abans de canalitzar el Segre. - FONS GÓMEZ VIDAL/ARXIU FOTOGRÀFIC IEI
Costums. Les tertúlies del ‘banc del sinofós’ eren habituals als anys 70. - FONS GÓMEZ VIDAL/ARXIU FOTOGRÀFIC IEI
Prioritats. El muntatge dels peatges es va col·locar abans que estigués acabada la infraestructura de l’autopista, el 1975. - FONS GÓMEZ VIDAL/ARXIU FOTOGRÀFIC IEI
Les pintades. Eren una forma habitual d’expressar crítiques i denúncies. Era més freqüent ratllar-les que esborrar-les. - FONS GÓMEZ VIDAL/ARXIU FOTOGRÀFIC IEI
Conservació. Aquest era l’estat del campanar de la Seu Vella fa 50 anys. - FONS GÓMEZ VIDAL/ARXIU FOTOGRÀFIC IEI
La nit. Actuació a l’Assoc, un dels pubs de més tradició de Lleida. - FONS GÓMEZ VIDAL/ARXIU FOTOGRÀFIC IEI
L’horta urbanitzable. Aquests terrenys de la zona oriental del terme de Lleida acollirien l’expansió urbanística de la ciutat. - FONS GÓMEZ VIDAL/ARXIU FOTOGRÀFIC IEI
Transport públic. Una flota d’autocars de la marca Pegaso cobria el servei d’autobús urbà de la capital. - FONS GÓMEZ VIDAL/ARXIU FOTOGRÀFIC IEI
Festa major. L’urbà que regulava el trànsit davant l’estàtua d’Indíbil i Mandoni dirigeix la sortida dels gegants cap a les Firetes. - FONS GÓMEZ VIDAL/ARXIU FOTOGRÀFIC IEI
Tradició. Freqüentat mercat de venda de flors a la rambla Ferran en vigílies del Dia dels Difunts del 1975. - FONS GÓMEZ VIDAL/ARXIU FOTOGRÀFIC IEI
Ronda. Dos agents de la Policia fan indicacions als dos joves que regenten un bar. - FONS GÓMEZ VIDAL/ARXIU FOTOGRÀFIC IEI
Transició. A Miquel Montaña, últim alcalde franquista de Lleida, el va succeir el 1976 Ernesto Corbella. - FONS GÓMEZ VIDAL/ARXIU FOTOGRÀFIC IEI
El cotxe. La inadaptació entre cotxe i ciutat resulta patent des que l’ús del primer es va popularitzar a partir dels 60. - FONS GÓMEZ VIDAL/ARXIU FOTOGRÀFIC IEI
Violència. La llibreria L’Àncora va patir dos atacs incendiaris ultres als anys 70. - FONS GÓMEZ VIDAL/ARXIU FOTOGRÀFIC IEI
Vigilància. Dos ‘grisos’ de patrulla en l’inici del carrer Cavallers de Lleida. - FONS GÓMEZ VIDAL/ARXIU FOTOGRÀFIC IEI
La falta de referents col·lectius i l’absència de cohesió social que es van legitimar durant la dictadura van ser els elements primordials que van definir l’obertura al procés de transició política a les comarques de la Catalunya occidental”, afirma Antonieta Jarne, historiadora de la UdL, que crida l’atenció sobre uns altres dos trets fonamentals: “La suma desarticulada de realitats” que va ser l’antifranquisme a Ponent i “la inexistència d’un projecte global en la lluita contra el règim”.
Quatre organitzacions aglutinaven, de forma oberta des del 1971, l’oposició política al franquisme a Ponent: el PSUC, la més activa i de més implantació des dels anys 60, amb CCOO de corretja sindical i presa de terra social; el Bloc Popular de les Terres de Lleida, socialdemòcrata i que es transformaria en Reagrupament, i els futurs socis en CiU, CDC i la democristiana UDC.
La consolidació d’aquests grups i la fugaç Assemblea de les Terres de Lleida van oxigenar l’antifranquisme i van facilitar l’experiència de la Coalició Democràtica, que el 1971 va presentar, encara que sense èxit, l’advocat Joaquim Arana, que vuit anys després integraria la Comissió dels Vint que va preparar el text inicial de l’Estatut, i Joan Besa en les eleccions a les Corts franquistes pel Tercio de Familia, a les quals també es va presentar el lletrat Simeó Miquel. Tampoc va fructificar l’intent d’accedir a l’ajuntament de la capital dos anys després.
A partir d’allà, els partits catalans i estatals coparien l’activitat política, tan escassa en l’àmbit local que la primera organització lleidatana, la JRL (Joventut Republicana de Lleida), hereva llavors de la que van dirigir Humbert Torres i Alfred Perenya i integrada avui a Junts, no seria legalitzada fins al 27 d’abril del 1979, després de les primeres municipals democràtiques. La política lleidatana no va cuinar la seua sopa de lletres, que és com es coneixia l’eclosió de sigles de la Transició.
Abans, el 1977, es van celebrar les primeres eleccions lliures des del 1936. La llista més votada a Lleida va ser la de Pacte Democràtic per Catalunya, integrada per CDC, ERC, Front Nacional i PSC-Reagrupament, que es va emportar dos escons, un per a Arana i un altre, per una resta de 34 paperetes sobre el PSUC, per a Josep Pau, amb UP i el PSC com a referències. UCD va col·locar Manuel de Sárraga i el PSOE, Felip Lorda.
D’abril del 1979 a juliol del 2024, quan s’inscriu Som Vall Fosca, amb un regidor a la Torre de Capdella, es van crear 31 partits a Lleida. Cinc dels quals, més el pallarès, tenen ara edils: Unitat d’Aran, Convergència Democràtica Aranesa, Compromís, Aran Amassa i el Comú de Lleida.
