Eduard Peñascal, 67 anys i metge de família: «M’estic acomiadant dels meus pacients des de Nadal; em jubilo aquest estiu, però la il·lusió no entén d’edat»

Eduard Peñascal fa 40 anys que treballa com a metge de família i ha estat docent durant tota la seva carrera. A 67 anys, continua passant consulta al CAP de la Bordeta de Lleida, on va entrar el 2003, i aquest estiu es jubilarà després de complir el compromís de formar un resident fins al final de la seva formació. Peñascal té una visió molt humanística i social de la medicina, sense oblidar la part científica, i ha dedicat bona part de la seva carrera a la docència, tant a la facultat com formant residents MIR. Fa tres anys va posar en marxa una assignatura pionera de medicina narrativa per ensenyar a interpretar els missatges dels pacients i descobrir com pateixen i com ajudar-los. Defensa que la medicina de família hauria de tenir més reconeixement i recursos, i critica que l'atenció primària continuï sent la Ventafocs del sistema sanitari. També alerta sobre la falta d'aprofitament de l'experiència dels professionals grans i la necessitat d'humanitzar realment l'atenció sanitària.

Per què va decidir continuar exercint després dels 65 anys?

La raó principal és que em trobava amb moltes ganes, forces i, sobretot, molta il·lusió per tirar endavant projectes que tenia al cap. No em plantejava la jubilació com un mur. Vaig marcar un terme, un període de transició, i aquest cicle s'acaba aquest estiu.

Durant anys, les meves responsabilitats de gestió i docència em restaven temps per a la clínica, però des de la pandèmia vaig tornar a la consulta diària i això m'ha fet gaudir moltíssim. Ho vaig parlar amb la meva família i els meus companys per veure com em veien —si continuava sent útil i capaç— i vaig decidir seguir. A més, tenia un compromís ètic i personal: estic formant un resident d'últim any. No volia deixar-ho a mitges; volia transmetre-li aquesta feina amb il·lusió, perquè sense vocació aquesta professió t'acaba consumint.

Després de 40 anys, recomana aquesta pròrroga de la vida laboral?

Totalment. Sempre he sentit la necessitat d'estar en llocs mentre conservi la il·lusió; quan la perdo, marxo. Si la salut t'acompanya i t'agrada el que fas, és molt gratificant. No necessito jubilar-me per "passar-m'ho bé", perquè ja m'ho passo bé a la consulta.

Tanmateix, cal saber posar un final per descansar. De fet, fa des de Nadal que m'estic acomiadant dels meus pacients. És un procés de dol mutu que m'està ajudant molt a adaptar-me al canvi. Al CAP de la Bordeta vaig entrar el 2003 i deixar-ho és tancar un capítol vital molt intens.

Deu haver creat vincles molt forts...

Tenir els mateixos pacients durant 23 anys no em cansa, al contrari, crea una complicitat única. El que sí que genera malestar és la pèrdua; quan moren persones amb qui has compartit anys de vida, et dol. Els metges som "segones víctimes".

Hem de donar visibilitat a aquesta càrrega emocional; no som de pedra. Per això, fa tres anys vam posar en marxa una assignatura pionera de medicina narrativa. Ensenyem als alumnes a interpretar els missatges del pacient més enllà dels símptomes, a descobrir com pateixen a través de textos literaris o teatre. Es tracta de fomentar l'autogestió emocional. La consulta és meravellosa, però hi ha un desfasament evident entre el que la societat espera de nosaltres i els recursos reals que tenim per donar aquesta resposta humana.

S'aprofita bé el talent dels metges veterans al nostre sistema?

Sincerament, no. Socialment no tenim una visió oberta sobre com aprofitar l'experiència dels més grans. A mi el sistema em demana avui exactament el mateix que fa 20 anys: el mateix ritme, la mateixa pressió.

Em van oferir la fórmula de la jubilació activa per la falta de metges —cobrar part de la pensió i treballar menys hores—, però la condició era renunciar a ser docent. Em va semblar un ximpleria absoluta i ho vaig rebutjar. Com pots demanar-li a algú amb 40 anys d'experiència que deixi d'ensenyar? És un talent malbaratat. En altres països existeixen els "minijobs" o rols de mentoria que aquí brillen per la seva absència.

Ha canviat molt el sistema sanitari en 40 anys?

Tècnicament, l'avenç ha estat una bestialitat. En drets laborals i sostenibilitat també hem millorat, però el cor del sistema està ferit. El metge de família continua estant a la base de la piràmide pel que fa a prestigi i recursos. Som la "Ventafocs". He vist com els hospitals creixien i es modernitzaven mentre molts centres de salut es quedaven enrere.

A més, avui estem massa orientats als números i als resultats estadístics. Humanitzar la medicina no és penjar quadres a les parets; és entendre el patiment, acompanyar en la presa de decisions i no perdre el contacte físic. Últimament es comenta que els metges "toquem" menys els pacients. Les pantalles ajuden a gestionar, però a vegades creen un allunyament que l'atenció primària no es pot permetre.

Considera que els metges estan ben remunerats actualment?

En comparació amb la mitjana del país, és una de les professions més ben pagades, però els diners no ho són tot. Moltes vegades agrairíem més altres incentius: temps de qualitat, disponibilitat de recursos o reconeixement científic.

Per exemple, és dificilíssim per a un metge de família ser professor titular d'universitat perquè el sistema només premia la investigació pura, i nosaltres al CAP no tenim temps físic per investigar al ritme d'un laboratori. Vivim en una lluita constant contra les llistes d'espera i la gestió burocràtica, situacions que causen molt burnout. Jo mai m'he sentit cremat, però enfadat... moltíssimes vegades.

Fins i tot el nom de l'especialitat ha canviat a "Atenció Primària i Comunitària". Li agrada el terme?

Vull reivindicar l'essència: la família. Renunciar a aquest concepte és renunciar al nostre nucli. Estem tan atordits pels canvis terminològics que oblidem que la nostra força és conèixer l'entorn familiar del pacient.

D'altra banda, noto un canvi preocupant a les consultes: cada vegada ve gent més jove amb una falta de suport emocional alarmant. Persones de 20 anys que es veuen superades per temes afectius o laborals que abans es gestionaven amb més resiliència. És un repte social que ens toca atendre des de la primera línia.