“Estic determinada per una nota i per una pressió acadèmica”

Em dic N.G. i soc una noia de 16 anys. Visc en l’anomenada generació de cristall, on representa que soc una adolescent determinada per la fragilitat i la vulnerabilitat emocional. Tot i això, no em considero així, ja que crec que no hi ha res de dolent en donar-li la importància que necessiten les coses.

No em preocupa realment res, però quan em parlen del meu futur i com em veig d’aquí a uns anys m’agafa por i no sé ben bé què dir. Quan penso en què he de decidir a què em dedicaré em quedo en blanc, ja que estic molt confosa i penso que no arribaré a ser feliç perquè no em considero prou preparada per decidir el que vull, no em sento capaç. No em preocupa realment res, però cada dia estic determinada per una nota i per una pressió acadèmica que cada vegada em demana més. Aquesta intranquil·litat d’estudiar i no veure els resultats que esperes o que necessites crea una mica d’angoixa, ja que és una pressió acadèmica constant, tot i que no sé ben bé on vull acabar. No em preocupa realment res, però noto que el temps passa molt ràpid. 

Em fa por créixer i deixar de veure la vida amb la il·lusió d’una nena petita, haver d’agafar responsabilitats i conscienciar-me de què és el món real. Arribarà un dia que em faré gran i, vulgui o no, hauré de prendre les meves pròpies decisions, tot i això, ningú està realment preparat per a rebre aquest cop de realitat. 

No em preocupa realment res, però penso molt en el que la gent pensa de mi. La pressió social existeix, i tot i que hauria de sentir-me segura com per a decidir per mi mateixa, ningú m’ha ensenyat a estimar-me en aquesta societat que està plena de crítiques constants. A més, avui en dia se li dona molt poca importància a l’educació emocional, llavors considero que aquesta vulnerabilitat ens la podem permetre.

Tot i això, com he dit, no em preocupa realment res, però crec que sí que se’ns pot denominar societat de vidre, ja que en aquest món que vivim no ens podem esperar menys. Tenim tot el dret de permetre’ns aquesta fragilitat i inseguretat. Com he dit abans, el temps passa molt ràpid, i tot i que sigui una simple adolescent i tingui aquestes preocupacions, tampoc se’ns escolta realment, ja que és tot una exageració. Totes aquestes preocupacions, entre d’altres, les porto amb mi, però em dedico simplement a viure.