Veneçolans a Lleida: contra el règim i a favor de la sobirania

Molta incertesa ahir entre la colònia de veneçolans residents a Lleida sobre la intervenció dels EUA al seu país, i també opinions contraposades. Encara que sí que van coincidir a criticar tant Donald Trump com el règim polític de Maduro i a considerar sobretot la sobirania del poble veneçolà i, en especial, de les seues grans infraestructures petrolíferes, que “ha de quedar en mans del país”. En aquest sentit, Tania Scoth, una veneçolana de 84 anys, va lamentar amb ironia que “ja sento que Veneçuela és com un estat més dels Estats Units”. Resident a Lleida des de fa set anys, Scott va criticar amb duresa el president nord-americà: “No hi ha on agafar-se, ara s’emportarà el nostre petroli!” Ja es temia que els atacs dels últims mesos a presumptes narcollanxes “eren una excusa de Trump per preparar el terreny i justificar el que acaba de fer al pati del darrere dels Estats Units”. Això sí, Scott no va estalviar tampoc crítiques a Maduro. “Des que va arribar al poder tot ha estat un desastre: descomposició de l’economia i deteriorament social. La riquesa petrolera es va quedar en mans de la cúpula política, que la gestionava sota un suposat socialisme.”

Per la seua part, Daniel Velazco, de 39 anys, va confessar que “mai ens esperàvem veure imatges del país en flames, però la situació era insostenible, sobretot després que no es respectés el resultat electoral el 2024”. Sociòleg de formació, Velazco treballava a l’ONG Observatori Veneçolà de Violència, que monitorava la inseguretat al país, però precisament l’increment d’aquesta el va obligar fa vuit anys a viatjar a Espanya amb la seua dona i un fill de deu mesos. Velazco va explicar que la seua família al país llatinoamericà es troba bé. “La situació no ha afectat les comunicacions ni hi ha hagut talls de llum”, va comentar. De fet, “nosaltres des d’Espanya ens hem convertit en comunicadors per explicar a la família d’allà el que està passant ja que els mitjans de comunicació oficials estan bloquejats”. Això sí, ara mateix “el desig més gran del món seria tornar a casa meua”.