23F: El coronel Ibáñez va créixer a Arbeca sense el seu pare, un sergent de la Guàrdia Civil mort al començar la Guerra Civil

La Guerra Civil va marcar la vida de Diego Ibáñez Inglés, el nen de ca l’Espardenyer d’Arbeca que es va quedar orfe abans de complir dos anys al morir assassinat el seu pare a les Borges durant el sagnant estiu del 1936. Quaranta-cinc anys més tard, el 23 de febrer del 1981, s’inspirava en l’ideòleg de la sublevació franquista, el general Emilio Mola, per redactar el manifest pel qual Jaime Milans del Bosch, tinent general de València, al·legant un “buit de poder” més desitjat que constatat i un “deure” de “garantir l’ordre”, militaritzava els funcionaris, prohibia els partits polítics, criminalitzava l’absència del treball i posava qualsevol fet sota la jurisdicció militar.

Ibáñez era llavors segon cap d’Estat Major de la Regió Militar de València, és a dir, el lloctinent de Milans, i aquell matí, segons corroboren les actuacions judicials entorn del fallit aldarull colpista i els documents desclassificats aquesta setmana pel Govern espanyol, havia organitzat per ordre del seu cap les operacions Alerta Roja i Túria, és a dir, la presa militar de la capital valenciana per la seua pròpia guarnició, que va treure els tancs al carrer.

Diego era el fill gran d’Antonio Ibáñez López, un guàrdia civil natural de Mula (Múrcia) que va arribar a Arbeca com a caporal a mitjans dels anys 20 i que a començaments dels 30 era sergent a les Borges, i d’Amalia Inglés, veïna de la primera d’aquestes localitats i filla de ca l’Espardenyer. Es van casar a començaments d’aquella dècada, quan el nòvio ja entrava a la segona meitat de la quarantena. Ell va nàixer el 1935 i va tenir una germana, Maximina.

El pas del seu pare pel post de les Borges, on era el comandant i com a tal la primera autoritat militar del lloc, va incloure una missió crítica: després dels Fets d’Octubre del 34, les simultànies i fallides sublevació de l’esquerra i declaració de l’estat català, va ser l’encarregat de destituir l’alcalde de les Borges, Joan Novés, i els regidors del Centre Republicà i de la Unió Socialista, la qual cosa deixava el consistori en mans dels tradicionalistes de la Unió Ciutadana de Dretes, que passaven de minoria a govern monocolor. Dos anys més tard, al sagnant estiu del 36, el sergent Ibáñez moria a les Borges arrossegat per l’espiral de violència política desencadenada amb la sublevació franquista. La família va tornar llavors a ca l’Espardenyer, on Diego Ibáñez va créixer com a nen de la guerra fins que, a l’adolescència, una beca com a orfe del bàndol vencedor li va donar l’oportunitat, quan anava a cursar el Batxiller, d’ingressar a l’Acadèmia General Militar de Saragossa.

La seua carrera d’oficial va acabar amb les sentències del 23F, de cinc anys de presó en el consell de guerra i de deu després de revisar-la el Suprem. Diego Ibáñez va morir com a excoronel el 1987, poc després de sortir de la presó amb un terç de la seua pena per complir. Considerat dur en la seua línia política, presentava una salut xacrosa que la reclusió va acabar de deteriorar. Diego Ibáñez viatjava amb freqüència a Arbeca per visitar la seua mare i la seua germana, ambdós ja mortes, i la seua presència era habitual a les festes i per Nadal. El seu cunyat, agricultor, va treballar un temps a la seua firma de prefabricats de ciment a València.

El debat de la tornada de l’emèrit deriva en un altre sobre els impostos

Al president del PP, Alberto Núñez Feijóo, se li ha torçat un altre dels debats que planteja per debilitar el Govern central: l’enrenou mediàtic al voltant de si el rei emèrit ha de tornar a residir o no a Espanya ha derivat en un altre sobre la seua situació tributària, i als conservadors no els ha quedat més remei que alinear-se amb l’esquerra i admetre que, si torna, ha de fixar el seu domicili fiscal en territori de l’Estat. La portaveu del PP al Senat, Alicia García, va veure ahir “obvi” que si torna a fixar la seua residència a Espanya hauria de “pagar impostos” aquí. “Em sembla un despropòsit absolut que marca la desorientació que té el PP, que no sap exactament quin és el paper que li toca jugar en aquest moment de la història d’Espanya”, va afirmar la vicepresidenta del Govern estatal, María Jesús Montero.