Un colpista del 23F del Pirineu de Lleida és padrí del Petit Nicolás

La troca de personatges de les trames que van confluir en el 23F inclou un fil que connecta un paisatge com el Pallars Jussà amb un personatge com el Petit Nicolás, el jove madrileny que fa uns anys va assolir certa celebritat mediàtica per les seues aventures, algunes de delictives, entre les elits del Madrid DF, davant de les quals es presentava com un charly, un col·laborador del CNI (Centre Nacional d’Intel·ligència) fora de nòmina.

El fil es diu Vicente Gómez Iglesias, capità de la Guàrdia Civil i membre del Cesid (Centre Superior d’Investigacions de la Defensa) el 23 de febrer del 1981 i, al final, l’únic membre de l’espionatge espanyol condemnat pel fallit intent colpista. És l’avi patern de Francisco Nicolás Gómez Iglesias, el Petit Nicolás, que conserva els dos cognoms seus.

Gómez Iglesias, fill d’un agent de l’institut armat, va nàixer a la Torre de Capdella el 1946 i va passar els primers anys de la seua vida a la caserna de l’institut armat a la localitat pallaresa, el mateix edifici que, una vegada renovat, acull el Centre d’Esports d’Alta Muntanya. L’anterior, el construït per acollir al destacament que el Govern del comte de Romanones va enviar al poble el 1912, se’l va emportar el riu Flamisell en la històrica avinguda del 1937. La presència de les forces de seguretat havia estat sol·licitada per l’empresa francosuïssa Energía Eléctrica de Catalunya, preocupada per salvaguardar el patrimoni i desitjosa de protecció en una etapa d’emergència del moviment obrer mentre es desenvolupaven les obres de construcció de la que havia de ser la primera central hidroelèctrica de Catalunya.

El capità, la relació del qual amb el Pallars no va més enllà de la residència per motius laborals de la seua família en els seus primers mesos de vida, va ser condemnat a tres anys de presó pel consell de guerra i el Suprem li va doblar la pena per auxili a la rebel·lió militar fins als sis, encara que el Govern de Felipe González li va concedir l’indult el 1984. Va ser el primer colpista beneficiat per aquesta mesura de gràcia.

Amic personal del tinent coronel Tejero des que van coincidir a Guipúscoa, algun dels papers del cop desclassificats pel Govern d’Espanya indiquen que va actuar com a valedor d’aquest davant d’altres comandaments militars.

La sentència del 23F ressenya com l’oficial, adscrit a la UOME (Unitat Operativa de Missions Especials), va participar en l’organització del comboi d’autocars amb què els colpistes es van dirigir al Congrés.

“Teníem la sensació que no sortiríem sortir vius d’allà”

L’escena tenia un punt surrealista, però també explicació. A Manuel de Sàrraga i a Josep Pau, dos dels cinc lleidatans que el 23F van ser segrestats al Congrés pels guàrdies civils revoltats, els va cridar l’atenció a l’abandonar l’edifici com de seriós estava el general Alfonso Armada, a qui van saludar al conèixer-lo de la seua recent etapa com a governador militar de Lleida. 

Era a l’entrada amb uns altres dos generals, José Luis Aramburu Topete, cap del dispositiu desplegat per liquidar l’intent colpista, i José Sáenz de Santamaría, director de la Policia Nacional. Els dos últims estaven detenint el primer per la seua implicació en la revolta. Potser, gairebé segur, aquesta circumstància explica la fredor amb la qual va respondre a les salutacions de Pau i Sàrraga, que portaven, juntament amb Maria Rúbies, Jaume Barnola, Landelino Lavilla i la resta de diputats, retinguts a mà armada, des de les sis i mitja de la tarda anterior, i sense tenir més contacte amb l’exterior que el que els anava arribant des del transistor de Fernando Abril Martorell. 

“La sensació era que d’allà no en sortíem, i temíem que duraria poc”, recorda Sàrraga. «Cada vegada que miraves veies un canó apuntant-te, a tu o al que tenies al costat, i ningú sabia què volia dir Tejero amb allò de “si s’apaga el llum, caleu foc”», anota. “Quan vam veure entrar Tejero, que coneixíem per les fotos de premsa de l’operació Galàxia, ens vam acollonir”, evoca Pau. Tanmateix, afegeix, al final el cop “es va materialitzar en una cosa que va ser una astracanada i que tenia darrere l’operació d’Armada per presidir el Govern”, afegeix. Ambdós continuen agraint a Rúbies que truqués a les seues famílies per dir-los que estaven bé quan els revoltats van alliberar les diputades a primera hora del 24F.