A ESTONES
Ulls de glaç
La vida és cíclica i s’hi confronten sense repòs somni i realitat, memòria i oblit, passat i futur. Sempre fugaç, sovint lluminosa, de vegades tràgica, com als esfereïdors atemptats de la setmana passada, hi naveguem intentant no perdre’n el rumb. La poesia ens ajuda a rescatar del temps instants que voldríem perdurables. El poema atura la successió d’esdeveniments i obre els nostres ulls interiors. Escriure i llegir poesia és un compromís amb la bellesa però alhora amb l’anhel de lucidesa. Constitueix una manifestació literària ben contemporània perquè hi conflueixen la brevetat i la força lírica. Els autors més consistents es plantegen la concepció de la seva obra en diàleg amb la tradició, fent-hi peu per enlairar-se. És el cas de Jordi Solà Coll. Amb Ulls de glaç ens endinsem en aspectes centrals i subtils de la seva personalitat. El volum, l’encapçala un pròleg d’una de les nostres veus poètiques més sòlides, Maria Josep Escrivà, que hi escriu: “Les paraules poètiques són les úniques que mai no haurien de ser dites en va. La Paraula majúscula per a Jordi Solà Coll, devastada, mig buida o epifànica, clam, ferida o redempció.” Ulls de glaç, que va ser distingit amb el Premi Miquel Martí i Pol, es divideix en cinc blocs: dos pròlegs, un epíleg i dues parts que formen el nucli del poemari. El llibre es completa amb unes notes que ens orienten sobre el context i el propòsit dels textos i una fotografia del llac Manasarovar, al Tibet occidental. Els temes del llibre són eros i tànatos (l’amor i la mort), la memòria i la impermanència de tot el que experimentem i el viatge a través de les geografies del planeta i de l’esperit, un aspecte que es visualitza, a més, per alguns dels topònims que hi apareixen (Ganges, Delfos, Gal·lípoli,...) i dels autors que hi són esmentats (Elitis, Seferis, Ritsos, Nietzsche, Celan, Baudelaire, Borges, Whitman,...). Ulls de glaç respira amb un batec nostàlgic, gairebé elegíac. El percebem des del poema inicial, El pou: “Un cop vas obtenir el que volies: / un fragment d’eternitat”. I esdevé singularment corprenedor a El pont de la memòria, amb aquest final impressionant: “Vius ancorat en el passat:/ a l’empara d’un brogit de veus llunyanes/ s’erigeix, incòlume, el miratge: tot és cendra/ i extinció,/ i set d’aigua en la distància.”