Llavors de tinta

A Arrel inoïda Júlia Febrer Bausà escriu: “Llaurau la terra blanca/ de la pàgina,/ posau llavors de tinta/ dins els solcs.” Són versos que reflecteixen la vocació primordial de llibre, la confluència entre la terra i la paraula. Artista atreta pel diàleg entre la literatura i les arts visuals, Júlia Febrer Bausà ens ofereix en aquesta obra una poesia nítida, vigorosa, tel·lúrica, de ritme àgil i batec intens. Ens sorprèn i ens fascina la dimensió corpòria, tàctil, física d’aquesta convincent proposta literària: “Tocar-nos així,/ davall terra pedregosa”, com l’arrel invocada al títol de volum. Júlia Febrer Bausà ens hi parla de “Paraules vessades/ de l’extrem dels dits.” Aquest anar i venir entre el cos i els mots l’expressa així: “El cos/ s’escapa,/ no és escrivible” o “És tota cos/ i paraules il·legibles.” Poesia arbrada: “Voldries recuperar la força/ de les branques/ que bombegen,/ de les primeres fulles/ que s’obrin a la llum/ en forma de flor.” Conscient del pas de les estacions i compenetrada amb la naturalesa i el paisatge, celebra la primavera, que percep tant a les puntes de les branques com a les dels dits. L’autora dedica uns versos d’una sensualitat subtil i d’una humanitat profunda a reflexionar sobre el temps i el vincle amorós: “El frec, el so de la pell,/ canvia amb els anys./ Tocar la consistència del temps/ (...) El desig crea memòria al cos/ (...) Se’t baden a sobre/ pells externes.” Des d’una mirada cívica i una fraternitat autèntica es dol quan “pasteres s’esborren/ del mapa/ ràpidament”, però també aleshores colpeix amb la bellesa d’imatges com la que tanca aquest poema ferit: “conflueixen/ en el contacte/ entre terra i mar/ damunt la mateixa/ superfície/ damunt la mateixa/ pell d’arena.” Júlia Febrer Bausà oberta cap enfora, però girada alhora cap endins, amb un intimisme en què cerca l’essència del que som, emmirallant-se en l’esperit i en el recer d’un ocell: “Amb fils/ de fosca/ d’aire dens/ que entren endins,/ amb petites branques/ que raspen i tallen/ amb bocins de memòria/ capolada,/ el silenci fa niu.” El llibre es tanca amb un poema que ens mira amb ulls d’univers i ens confronta amb un infinit que ens mostra en la nuesa i en la solitud : “Llunatrèmols/ ens orbiten/ produïts per la Terra./ La lluna s’allunya/ (...)esquerdes/ esquerdes/ esquerdes/ donant voltes a un lloc on no hi ha res.”