Qui paga els therians?
És possible que en poc temps puguem trucar a la gossera perquè se l’enduguin. Si un therian es caga, es pixa, vomita, o ens amenaça amb navalla bub-bub. Us ho demanem, Senyor. Com Déus patrocinats a quatre potes han aparegut els therians: criatures que s’identifiquen espiritualment o psicològicament amb un animal no humà. Un quisso, un gat, una formiga, un marsupial… Se senten bèsties. Com si tu ara et sentissis semàfor, kleenex, o balisa. Precaució, amic conductor.
Em llama, em crida, que companys d’aquesta vall de llàgrimes d’aiguardent que és la vida, ja no vulguin ficció i necessitin la droga de la veritat. Abans ens vestíem, volíem ser, Superman, Doraemon, Heidi, Mickey Mouse… Ara volen ser aspirants a superherois de la puta realitat: puces verges, esquirols daltonics, o canaris addictes a la insulina. Necessiten tocar de peus a terra. El fet, la cosa: menjar pinso per no morir, una festeta amorosa, una puntada fiscalitzadora, un collar de cascavell escandalós, una manteta de tuf nuclear…
Segur que molts d’aquests therians, a banda d’ells, tenen bèsties a casa. I no els deuen fotre ni cas. Ja s’han quedat sense feina. Les consultes de psicòlegs d’animals sobreeixiran de feres deprimides. Som aquí. Si veieu el que ha passat aquests dies descobrireu que a moltes de les trobades de therians (també la de Lleida) convocades per, suposadament, therians, o bé no ha aparegut cap home-fera, o només quatre gats (és una frase feta: demano disculpes si he ferit els sentiments dels que es senten mussols, o sargantilles). La gran pregunta és: on són?
Els gossos, els hàmsters, les guatlles, els cucs… Tots estan a casa. Escarxofats al sofà. Mirant la tele, bevent llet de vaca, devorant costelles de porc i rotant. A la vora, al jaç, al catre: els humans animals. Amb la baveta rajant, el somrís d’orgasme topless, recargolats com llonganissa a la brasa. Acontentament màxim. Fins que alguna fera els digui prou. I l’individu hagi de dormir fora, al ras. A la realitat. I li fotrà mossada una bèstia de veritat. I sorprès deixarà de sentir el que sentia. I voldrà ser un altre cop humà. Però la llei, per respectar el seu sentiment, el durà a la protectora d’animals reals. Perquè tot això ho ha de pagar algú per aturar la sobrepoblació de persones que no saben on van.
