Sobre l’ambició

Quan aquests dies he fet repàs dels textos que he anat publicant aquests quinze mesos sobre les formes de la vida catalana, m’he adonat que n’hi ha un, que em sembla cabdal, que no havia tractat. Em refereixo a l’ambició, un concepte que té en general mala premsa, però que a mi em sembla imprescindible, perquè crec que no hi ha cap individu ni societat que se’n pugui sortir bé de qualsevol tipus d’atzucac sense un mínim d’ambició, sense ganes de tirar les coses endavant.

Certament, la paraula ambició té un significat ambivalent. Bo i no tan bo. Per una banda, l’ambició es pot entendre com una grandesa de mires, sobretot en l’àmbit intel·lectual, que permet anar més enllà d’on han arribat els precedents immediats, superant els seus esquemes de pensament o els paradigmes estètics en què han desenvolupat les seves obres. D’això parlava precisament el gramàtic i escriptor valencià Carles Salvador, quan encoratjava els joves escriptors a tenir “més ambició literària”.

Per una altra banda, el mot ambició té també una càrrega negativa, la de voler aconseguir, a costa del que sigui, poder, riquesa, fama o altres objectius que molts persegueixen, però que molts altres, si més no de paraula, diuen rebutjar. Aquesta censura de l’ambició ja ve de lluny. Sant Vicent Ferrer blasmava les persones que, separant-se de les ensenyances cristianes, renunciaven al paradís “per supèrbia, vanitat i ambició de senyoria”.En el fons, el caràcter positiu o negatiu de l’ambició depèn de la mirada amb què es contempla i de l’objecte de l’ambició. Tot varia segons el lloc i el moment. Per a mi, tenir ambició significa fixar un objectiu, tenir voluntat d’avançar, conrear la responsabilitat pròpia, exercir un compromís, i fer-ho amb la determinació que s’escau en cada cas.Ambició vol dir fixar un objectiu positiu, complex i, si és possible, nou, que faci avançar el món de les idees o de l’acció. Un objectiu que comporta implicació personal i exercici de la voluntat d’anar més enllà del conegut i del confortable. Que significa obrir nous camins, explorar noves vies, en definitiva, arriscar.Aquest obrir camins, assenyalar noves pistes, ha de comportar també l’exercici de les pròpies responsabilitats. Massa sovint sentim a dir, quan alguna cosa no va bé o no s’és capaç de millorar en qualsevol àmbit de la vida, que la culpa és “del sistema”, “de la societat”, “dels altres”, “de les condicions”, etc. De fet, sempre som capaços de trobar excuses per no fer allò que potser voldríem fer o que havíem dit que faríem. L’ambició és una característica personal que s’ha d’anar conreant amb el pas del temps, des de l’assumpció madura de les pròpies responsabilitats i de les pròpies decisions.

Al costat de la fixació d’un objectiu lloable, de l’acompanyament de la voluntat d’avançar i de l’assumpció de les pròpies responsabilitats i de les pròpies decisions, cal afegir-hi també un compromís. Un compromís per no abandonar tot just començar o quan hom té la sensació que comencen a anar mal dades. Sense compromís, és molt difícil avançar en cap iniciativa que una persona s’hagi fixat lliurement. Abandonar-se al “dolce far niente”, mirar el món des de la comoditat del sofà, pontificar des de la distància són temptacions que tots hem tingut, tenim i tindrem. Però cal arromangar-se si volem tirar endavant projectes ambiciosos, projectes que ens transcendeixin.I, per últim, cal determinació. La determinació farà que no anem per les branques (si no cal), sinó que agafem el camí principal, el més recte, aquell que condueix directament a l’objectiu. La determinació farà que no ens queixem a la primera dificultat, farà que siguem constants, farà que treballem per aconseguir la finalitat que ens havíem fixat. En definitiva, farà que confirmem allò que la línia recta és la més curta entre dos punts. O així ho continuo entenent.

Si som capaços d’unir les cordes d’aquest pentàgon, si som capaços que aquests fils no es trenquin, serem capaços de tirar endavant projectes de progrés, ambiciosos perquè busquen objectius nobles, al servei de la millora personal i col·lectiva. Siguem ambiciosos, siguem agosarats, sentim-nos lliures, i amunt i crits!