D’imposat a prohibit
Durant aquests dies s’ha tornat a encendre el debat públic sobre el vel –reactivat per Junts amb una proposta de prohibició a les aules. Tanmateix, aquest és un debat antic que, a Lleida, ja va tenir els seus contraforts l’any 2013, quan el Tribunal Suprem va anul·lar la prohibició del burca i el nicab als espais municipals després que l’Ajuntament intentés prohibir-los. Opinar sobre l’ús d’aquesta vestimenta s’ha convertit avui en una pilota simbòlica que uns i altres es passen amb força, com si el debat els pertanyés. Però el debat no és seu, és de les dones musulmanes.
La pregunta que em faig és quin dret té un partit polític o un estat democràtic a prohibir res, per molt justificat que li sembli el motiu. I quin dret té una religió a imposar res, encara que cregui perseguir la causa més “elevada”? I és que d’aquests dos poders ens arriben ordres en direccions oposades, però amb la mateixa lògica de fons: dir a les dones què poden –o no– fer amb els seus cossos, les seves decisions, la seva llibertat. Quan les úniques que haurien de decidir si porten vel o no són elles. Mentre nosaltres debatem sota el paraigua ideològic de la laïcitat, la seguretat o la convivència, oblidem que són jutjades constantment.
El més perillós de tot plegat és que mentre parlem d’elles, no parlem d’ells. Del poder patriarcal que, des de dins de l’islam, però també des de fora, continua regulant, imposant i decidint què ha de ser una dona (respectable). I és que mentre mirem el mocador, no mirem les estructures. No interroguem els homes que defineixen què és la moral, què és la decència, què és la família. I així, perpetuem el romanç: el debat no és sobre elles, sinó sobre el poder que s’exerceix a través d’elles. A més, per a molts creients, el vel no és només una tradició, sinó un símbol d’identitat i de resistència cultural davant d’un món occidental que els confronta: el record, potser, que la seva història continua...
La sortida d’aquest atzucac no hauria de ser imposar una cultura sobre l’altra, sinó obrir espais comuns. Escoltar-nos! I entretant, i sobretot, educar la infància i les persones joves en la diversitat, la llibertat, la responsabilitat. Facilitar que les nenes musulmanes creixin amb prou eines per poder fer-se elles mateixes la pregunta: “Porto el vel perquè vull o perquè m’ho han dit?”.
