Prostitució o proxenetisme?
El debat sobre la prostitució sovint queda encallat en divergències ideològiques que impedeixen avançaments reals, sobretot, i encara que pugui semblar paradoxal, des de l’esquerra i el feminisme. Tanmateix, en lloc de parlar de “prostitució” –un concepte que arrossega estigmes, contradiccions i responsabilitats mal repartides– per què no parlem de consum de cossos? Aquest “sistema laboral a l’ombra” que converteix els cossos, principalment femenins, en mercaderia sexual capitalista, amb conseqüències devastadores tant per a qui l’exerceix com per a qui el consumeix.
Potser és el moment de canviar el focus: què passaria si el debat públic se centrés, primer, a abolir el proxenetisme? I si comencem a analitzar la creença socialment acceptada que els homes “necessiten” consumir sexe com si fos una exigència biològica? Aquesta idea no només reforça una desigualtat estructural, sinó que perpetua un model de poder masculí basat en l’ús del cos de l’altre com a vàlvula d’escapament. És realment cert que els homes “ho necessiten”? I si ho fos, han de ser les dones –i altres identitats feminitzades– qui sostinguin aquesta realitat i n’assumeixin les conseqüències?
El debat avui no hauria de recaure sobre les dones que exerceixen la prostitució, que ja carreguen prou violència, sinó sobre els homes que la consumeixen i els que se’n lucren. Podem com a societat anomenar i jutjar aquest sistema de poder, trencar el tabú? Quan la ministra Redondo diu que vol “avançar amb pas ferm cap a l’abolició de la prostitució i cap a una major qualitat democràtica i feminista”, i que el seu objectiu és acabar la legislatura amb una llei en aquesta direcció, queda clar que el sistema parlamentari encara és molt lluny de ser realment feminista. Haver de reclamar constantment drets i estatuts de protecció per a les dones, mentre mai no es parla d’ells –dels consumidors, dels proxenetes, del poder masculí– és, senzillament, esgotador.
Perquè, com he mencionat en altres ocasions, la realitat és que la llei és patriarcal, feta i regulada pels homes i per als homes –sobretot els que ostenten el poder simbòlic, econòmic i racial. I mentre no se’n modifiquin els fonaments, sempre seguirem reivindicant els drets que queden al marge d’aquest imaginari de poder que tot ho sotmet.
