El món que no canvia
Porto uns dies de vacances, desconnectada del soroll mediàtic del que passa al món i a casa nostra. Tan bon punt torno, m’adono que res no canvia i que, fins i tot, empitjora. Passat el dol, per la mort en un accident de trànsit de la jove lleidatana a Malawi –no la coneixia, però m’ha commogut la notícia i la reacció tan sincera de la seva família– em trobo amb les notícies destacades pels principals mitjans: el pic de gravetat assolit per la crisi humanitària a la Franja de Gaza i el context global de canvi climàtic, que no s’atura.
Per sorpresa meva, un grup de poder polític i militar israelià ha denunciat públicament les polítiques del govern de Benjamin Netanyahu, primer ministre d’Israel i màxim responsable de l’ofensiva a Gaza. Més de vint exalts càrrecs –antics directors del Mossad, del Shin Bet i comandants de l’exèrcit– han qualificat l’ofensiva d’aquesta setmana com a “estratègicament suïcida” i “èticament insostenible”. Fins i tot ells, que formen part de l’establishment israelià clàssic i mai no han destacat pel seu pacifisme, alerten que això ja no és una guerra, sinó un “càstig col·lectiu”. I, com a colofó de la setmana, el Gabinet de Seguretat israelià ha aprovat l’ocupació militar de tota la Franja.
A casa nostra, a més, iniciem l’agost immerses en una nova onada de calor, amb temperatures extremes que marquen l’estiu i ens asfixien. Any rere any, Catalunya, que és una de les regions d’Europa on la freqüència d’onades de calor augmenta més ràpidament, es converteix en un territori cada cop més vulnerable: sequeres, pluges torrencials, onades de calor i, per descomptat, incendis. Tot i això, el debat polític i mediàtic continua encallat en receptes reactives, i no en la prevenció o en la transformació de model, com ja explicava en un article no fa massa.
És dur tornar a escriure després d’uns dies de desconnexió. T’adones que el món continua rodant, però ho fa per camins que ens duen, una vegada i una altra, al mateix precipici. I potser el més greu no és que el món no canviï, sinó que ben poc ens preparem per quan aquest canvi arribi. Mentre tot s’esfondra davant nostre, seguim vivint com si res, anestesiades per les onades de consum i una atenció digital que no ens deixa respirar. Què farem quan tot esclati? I quin en serà el detonant definitiu?
