‘Materialistes’ i l’amor
Aquesta setmana he anat al cinema a veure Materialistes, una comèdia romàntica que dissecciona l’amor en ple paroxisme capitalista. La protagonista, Lucy (Dakota Johnson), és un matchmaker que ofereix matrimonis a mida a una elit que veu les emocions i els cossos com un actiu més en el mercat. L’amor apareix així com un producte de luxe, una mercaderia que es compra i es ven.
Una de les escenes inicials mostra una clienta en crisi abans del “sí vull”. La protagonista li pregunta per què, en el més fosc del seu interior, vol casar-se amb el Peter –el seu match. La resposta és de manual: ell aconsegueix que la seva germana l’envegi, i això la fa sentir guanyadora. Per a la Lucy, aquesta és raó de pes per casar-s’hi. El diàleg posa en evidència fins a quin punt el capitalisme sentimental és capaç de generar justificacions absurdes que, a força de repetir-se, semblen legítimes. I així, acaben erigint el sentit comú de les relacions: una guia destinada al fracàs.
Tanmateix, el conflicte arriba quan la Lucy es veu mercadejant amb ella mateixa. En una cita amb Harry (Pedro Pascal), l’home que encarna la perfecció, li confessa amb la boca petita que és una noia treballadora, sense dot i molt més gran que les dones amb qui ell podria sortir: “Soc amb la que et poses al llit un cop i després et cases amb una altra”. La pel·lícula revela així com l’elit materialista projecta un ideal inabastable, disfressat de normalitat, amb l’unicorn com a somni inassolible: l’home que ho té tot, ric –molt, molt ric– carismàtic i únic en la seva espècie. Ell és l’excepció; ella, només la candidata a ser escollida. La trampa final és clara: el capitalisme ens ven l’eslògan que hem de lluitar per ser l’excepció, però una majoria, per definició, mai no pot ser-ho.
Alhora, mentre la Lucy busca l’unicorn, està realment enamorada d’un home pobre, sense capital però amb totes les qualitats que sostenen l’amor. L’ambivalència de Materialistes rau aquí: la matchmaker ofereix als altres el fals avantatge de saltar-se el camí de conèixer algú –filtrant gustos i preferències–, però és justament en aquest camí on la protagonista acaba trobant el perfil “erroni”. La pel·lícula oscil·la així entre la crítica i el tòpic romàntic. I, al capdavall, ressona la frase més senzilla: “No demano cap miracle: tan sols estimar algú”.
