El papa i la fe
Arriba el papa a Barcelona i, com no podia ser d’una altra manera, ho fa per la porta gran i sobre catifa vermella. Milers de persones l’esperen per escoltar-lo. Al llarg de la seva visita, defensa la necessitat d’un sistema sanitari que incorpori la salut mental, denuncia la violència contra les dones, lamenta la idolatria del benefici i del rendiment, i alerta sobre el culte a la pròpia imatge. Paraules que, en gran mesura, moltes podríem subscriure.
Tanmateix, mentre observo el desplegament, no puc evitar fixar-me en la incongruència del conjunt. D’una banda hi ha el missatge; de l’altra, la posada en escena. Vestidures solemnes, jerarquies perfectament delimitades, una estructura que situa un home al centre i milers de persones al seu voltant. És una estructura sostinguda, encara avui, per un grup d’homes que custodien un ordre vell, aferrats als seus privilegis com qui s’aferra a un ferro roent sense adonar-se que allò que sostenen ja fa temps que crema.
Darrere d’aquesta estampa no hi veig fe, sinó l’expressió d’un poder fonamentat en la jerarquia i la representació: la imatge fidel del patriarcat com a model de tot allò que organitza el conjunt. I es fa difícil parlar-ne davant d’un auditori disposat a creure-s’ho tot i a comprar-ho tot. Perquè el que la majoria de persones busquen, en el fons, no és cap institució religiosa. És connectar. Sentir-se part d’un tot. Ser el tot.
La fe no és una jerarquia ni una institució. És una necessitat profundament humana. El desig de tornar a allò que som quan deixem de definir-nos per allò que produïm, posseïm o representem. Aquesta és una força que ens connecta tant amb el nostre final com amb el nostre origen; amb tot allò que hem après a ignorar i que, malgrat això, continua habitant-nos.
Davant la figura del papa envoltat de càmeres, protocols i símbols de poder, no puc evitar preguntar-me si n’és conscient, de l’aporia. Si, quan denuncia el culte a la imatge, és capaç de veure l’escena en el seu conjunt i el paper que ell mateix hi representa. Probablement, si Jesús s’alcés, no compraria res de tot això; ans al contrari, ho desfaria i, com qui s’alça a volar per primera vegada, la humanitat tindria de nou una oportunitat.
