Resiliència

Hi ha persones capaces de viure a contracorrent, d’aixecar-se de terra una vegada i una altra, de veure oportunitats en els fracassos, aprenentatges en les derrotes i el got sempre mig ple. N’hi ha d’altres, en canvi, que s’ofeguen en un got d’aigua, el veuen sempre mig buit i davant del fracàs o les dificultats es desanimen o es rendeixen amb facilitat. Els primers tenen resiliència. Els segons, no.

La resiliència, com l’optimisme, l’autoestima i el sentit de l’humor, és una estratègia d’afrontament adaptatiu: una eina per encarar l’adversitat que garanteix l’equilibri i la salut mental davant dels esdeveniments vitals negatius. En altres paraules, la resiliència és adaptativa perquè la seva manca és directament proporcional a l’augment dels trastorns mentals depressius i ansiosos. La resiliència és, doncs, la capacitat d’adaptar-nos i afrontar, amb mentalitat positiva, les adversitats o dificultats de la vida. Però compte, no estem parlant de resignació, sinó de superar-se davant l’adversitat. És l’actitud de pensar que “el que no mata, fa més fort” i tirar endavant. Suposa la consciència dels sentiments que visc en cada situació adversa, la capacitat de processar-los i reestructurar-los adequadament i respondre-hi, per molt desfavorable que sigui i per molt paralitzants que siguin, desenvolupant una ment sàvia –un procés mental que equilibra el pes de l’emoció i de la racionalitat–. És ser capaç d’analitzar les situacions adverses amb la dosi justa d’emocionalitat i racionalitat i de llegir els obstacles com oportunitats de creixement, d’aprenentatge, de superació o d’autoconeixement d’un mateix.Mai faltaran situacions que ens posin en crisi –mort d’algú proper, malaltia, pèrdua de feina, fracàs acadèmic, amor no correspost o situacions més dramàtiques com una guerra o una catàstrofe natural–. La resiliència ens permet, fins i tot davant les situacions més desfavorables i dramàtiques, no deixar-nos arrossegar per les emocions negatives, sinó encarar-les amb enteresa, esperit de supervivència, de forma resolutiva i eficient. El 13 d’octubre del 1972, un avió comercial s’estavellà als Andes. La pel·lícula Viven inspirada en aquella catàstrofe retrata com reaccionaren els protagonistes davant d’aquella situació dramàtica. És evident llurs diferències en la capacitat de resiliència i també com alguns personatges n’adquiriren o en perderen mentre esperaven un rescat que no arribava. El capità de l’equip, a priori, semblava que havia de ser el més resilient. No fou així. Qui demostrà més capacitat de resiliència fou Nando Parrado, que fou capaç d’activar la ment sàvia i, sobreposant-se a tot, articular i executar les decisions que permeteren llur localització i salvament.Quan surten per la TV desastres com inundacions o incendis pots veure clarament aquelles persones resilients que, davant l’adversitat, es posen a treballar, a ajudar, a remar i agafar-se a allò positiu, mostrant-se agraïts per haver salvat la vida, agraïts per la solidaritat dels altres i agraïts de poder ser útils. Capaços d’agafar el millor de cada situació negativa i tirar endavant amb l’eslògan “mentre hi hagi vida hi ha esperança i aprenentatge”, superposant-se a la pèrdua física, material, emocional i psíquica. Tots tenim capacitat resilient, però també és cert que en diferents graus. Molts, fins que no estiguin en una situació realment crítica, no sabran quant resilients poden arribar a ser. Cert és també que sigui quin sigui el grau del qual partim, la resiliència és una habilitat que pot treballar-se.