BARRA LLIURE
De la globalització
El món és una diversitat enorme. Ho ha estat sempre. Però, per una inclinació animal, els humans més forts sempre s’han volgut imposar sobre els més febles. I per satisfer aquesta pulsió de domini, normalment s’ha utilitzat la violència. En poques ocasions el pacte i la col·laboració. Segons sembla, l’expressió més natural del desig humà de posseir l’altre és la creació d’un imperi. És a dir, posseir constantment tot allò que és en l’horitzó del teu control: territoris, gent, economia, cultures, ètnies, religions, etc. L’imperi romà i els imperis capitalistes només es diferencien, en el fons, en els límits territorials i polítics. Mentre que de l’imperi romà en la seva màxima esplendor sempre en podríem traçar unes fronteres, l’imperi capitalista té l’abast de l’esfera terràqüia. Per tant, insisteixo: el més fort sempre s’ha imposat sobre el més feble normalment de forma bel·licosa i prepotent: eliminant físicament l’altre; esclavitzant-lo, assimilant-lo culturalment o idiotitzant-lo amb narcòtics molt sofisticats d’aparença democràtica tals com l’accés limitat a internet. I així des de l’origen de la humanitat fins que s’acabi el món. Sempre pensant, els emperadors, que sempre seran emperadors i que el seu imperi serà més poderós com més aconsegueixi dissoldre i uniformar la diferència ideològica, la particularitat cultural, la pluralitat ètnica, i la diversitat sentimental col·lectiva.
En l’actualitat els imperis els conformen els productors de globalització. Un concepte que no vol dir altra cosa que el reduccionisme a un únic patró mental i de conducta universal. Els EUA al capdavant. La idiosincràsia, el distintiu, el particular, l’identitari, forma part de la simple esfera del folklore, del tipisme anecdòtic, del temps de l’oci i de la fantasia de la intimitat. Els estudiants del Grau d’Estudis Globals suposo que es troben en la tessitura d’haver de discernir-ne els avantatges i els inconvenients. A pesar de tot el Gran Ull que, si vol, ens pot fer entrar un míssil al menjador de casa i ens vigila constantment a través dels aparells amb què ens enxarxem planetàriament, no se n’ha sortit d’esbandir la incògnita de la complexitat. Al contrari, a més neutralització de la diferència, més reivindicació de les identitats particulars. A més uniformització, més independències. A més robotització, més esquizofrènies.