Retorn

Progrés o déjà-vu? Etern retorn o canvi constant? La sensació, quan et fas gran, és que vivim cíclicament, pendularment. Tens més la certesa que a cada determinat període de temps es repeteixen els mateixos fets, potser amb matisos formals diferents i més o menys intensos, la mateixa causalitat que els origina, les mateixes circumstàncies, els mateixos pensaments, les mateixes idees, les mateixes sensacions, els mateixos desequilibris, les mateixes alegries, els mateixos desastres, les mateixes glòries. O els mateixos mals de què t’avisaven els que et precediren. En efecte, aquest és el sentit del sant-tornem-hi o el tot-torna-a-començar quan hom reprèn la vida quotidiana després dels parèntesis, malgrat la il·lusió de ser persones renovades i carregades de nous propòsits (que rarament acomplim). Ens és consubstancial la disposició a repetir-nos. Les rutines ens donen seguretat i ens eviten pèrdues de temps i maldecaps. Tornar a l’escola, tornar a la feina, tornar a buscar feina, tornar a creure, tornar a confiar o desconfiar, tornar a escoltar i veure desgràcies, tornar a canviar la contrasenya, tornar a recaure. Sempre tornem a, tornem de, tornem per. I si hom fa un trencament radical amb la vida que portava, la nova vida serà una mena d’un nou tornar a fer cada dia la nova vida o cada dia noves maneres de distraure-la. Nogensmenys, també estàs convençut que al progrés li correspon la ciència i la tècnica. Als humans ens és pròpia la capacitat de descobrir i manipular els elements, ja siguin les matèries, la psique, les emocions, ja sigui la informació, el nostre cos o les creences. No parem de buscar solucions, explicacions i sentit el que ens envolta o les pròpies accions i reaccions. La capacitat generativa de la llengua de noves paraules per a noves realitats, noves descobertes, és un no parar. La formulació matemàtica modela l’abast del més ultrat, del més enigmàtic, de l’aparença d’atzar. Els neurobiòlegs ja saben on es produeixen els sentiments, on es generen les emocions, on naix la capacitat de doldre’ns i de dissimular. En quina part del nostre cervell evolucionat es troba la sensació de repetició del que hem viscut. I els físics nuclears com destruir el món amb unes quantes explosions. I si això passés rebrotaria la Humanitat? Tornaria a existir un Gènesi, quedaria algun record fòssil de la barbàrie?