La unitat de les esquerres

No s’acaba d’entendre des d’un punt de vista pràctic, però històricament sempre es repeteix el mateix esquema: mentre les dretes sempre s’acaben trobant, l’esquerra, en canvi, sempre s’atomitza. La dreta té cinc coses clares: la propietat, l’ordre i l’estratificació social, la tradició i la liberalitat econòmica (lliure mercat i mínims impostos). L’esquerra, en canvi, es disgrega en centenars de sigles pels matisos que singularitzen cadascuna de llurs polítiques. Fins i tot quan, històricament, la clarividència ha avisat que venia el llop de l’extrema dreta o quan s’ha hagut de combatre els colpistes. Suposo que una de les raons de la multiplicitat d’opcions de partits d’esquerra té a veure amb l’alt concepte que les diverses formacions tenen de l’ètica i la moralitat. Amb el grau de puritat dogmàtica en la concepció del que és bo o dolent, correcte o incorrecte. En la gradació de l’aplicació dels drets humans, de l’equitat o la justícia social. En el nivell d’exemplaritat en els comportaments públics i privats. I en la manera com es formulen les seues aplicacions en el regiment de la cosa pública i en la presa de decisions en la governança quotidiana, que hi van associades. Una altra raó es deu al fet que les diferents marques, agrupacions o partits de l’esquerra política i sociològica són conformats i conduïts per lideratges forts. Cada branca de l’arbre esquerrà sol tenir el seu capitost amb un ego magnificat. I cada ego fa sa tribu. I seu lideratge ha de ser únic i incontestable, perquè en ell recauen tots els atributs que assumeixen com a doctrina la majoria dels membres del grup. Dit altrament, el partit s’autoreferencia en la imatge d’autoritat dels atributs del líder. I esclar més d’un gall en un galliner no canta bé.

Una tercera raó de la pluralitat de les opcions polítiques d’esquerra està relacionada amb la gestió de llurs pròpies contradiccions. Mentre propugnen un socialisme democràtic, són incapaces de practicar un anticapitalisme militant. Proposen el repartiment equitatiu de la riquesa, però no renuncien a l’acumulació de capital i a les ociositats i vanitats burgeses. Defensen la no discriminació per raó de tot el que regula la carta dels Drets Humans i no batallen per l’abolició de la monarquia. Estan a favor de l’autodeterminació dels pobles i els fastigueja el nacionalisme català.