La veu que mai no es veu

Ara que s’ha posat en marxa una campanya reivindicativa perquè tant als Goya com als Gaudí s’inclogui una categoria per premiar els millors dobladors d’aquest país, acaba d’anar-se’n, físicament perquè gràcies al cine sempre serà entre nosaltres, Montse Miralles (Barcelona, 1956), una de les grans veus, sobretot en català, capaç de fer-nos vibrar amb els personatges de Marilyn Monroe a Ningú no és perfecte, Ingrid Bergman a Casablanca o en els millors títols, per ser emesos per TV3, de Natalie Wood, Kim Novak, Barbra Streisand o Olivia de Havilland. És més, també la poden recordar com a Pam Ewing en la icònica Dallas que tant va fer pel català en els inicis de la televisió autonòmica. Però és que, a més, també es va aventurar a fer els primers passets com a actriu en sèries tan recordades com Laberint d’ombres, Polseres vermelles o Com si fos ahir. En fi, una estrella que va aportar molta, però que molta llum a l’audiovisual a Catalunya i que, per a la majoria, serà molt difícil ajustar la seua inconfusible veu a una imatge. Cal arreglar-ho.