11S, un dia per a pensar
Entre el 9N i aquell 1r d’octubre, els 11 de setembre eren dies assenyalats que vivíem intensament. Les urnes del 2017 han esdevingut prova d’assaig de l’acció política de Catalunya cap al que un dia serà un referèndum d’autodeterminació. Davant d’aquesta realitat, Espanya hauria d’haver començat a replantejar-se el mosaic autonòmic i definir un nou model d’Estat, però no ho ha fet ni ho farà. Perquè més conservadora o més progressista, Espanya s’hi sent còmoda, en aquest autonomisme a redós del centralisme, i com que té mentalitat hegemònica, les dues grans formacions polítiques, PP i PSOE, es protegeixen davant el “problema català”, no fos cas que fos possible que Catalunya se n’anés. En lloc de tenir mirada llarga, obrir-se al diàleg negociat i empènyer la gent a respondre la convocatòria per un sí o per un no, polititzen la Justícia. La polititzaven abans i la polititzen ara. Altrament, de resultes del que “els vam fer” arran d’aquell 2017 no s’entén la presó preventiva sense la politització. I és que és de resultes del que diuen que els hem fet que n’hem pagat i en paguem conseqüències de presó i d’exili, amb el consegüent desconcert del món independentista i entre el món independentista, cada dia més mal dissimulat: quan del que hauria de ser capaç l’independentisme és de marcar una estratègia clara i de treballar nous camins que li permetin avançar en l’únic objectiu que li pot donar èxit, que potser no és altre que una acumulació inqüestionable de capital electoral, perquè ja hem vist com l’estratègia de la pressa ens ha portat a la frenada sobtada. I a la polarització. Si doncs de generar adhesions a la causa és de què es tracta, en política guanya qui és capaç d’aconseguir que el seu discurs avanci en tots els àmbits de la societat: adversaris, indecisos i desinformats. Perquè a nivell internacional veiem que amb la fragilitat que viu Europa ens hem quedat a la intempèrie. ¿Però com ens ho farem si nosaltres no tenim la força per anar-nos-en i Espanya tampoc no la té per acabar per decret amb l’independentisme i no vol ni parlar-ne, d’un referèndum pactat? Immers en la tàctica, per desacords partidistes en l’estratègia, l’independentisme relega la política només a l’acció de les mobilitzacions. Ara més desesperançades. I comença a ser preocupant.
