D’agressions i desigualtats
Lleida ciutat: un pare viola una seva filla, joveníssima, en plena nit i al carrer, i un germà petit corre pel voltant. De moment, l’agressor, sense presó. I no és ficció novel·lada aquest fet que evidencia l’existència, entre altres coses, d’una desigualtat, perquè hem de convenir en què la igualtat no és només un factor de justícia, sinó que l’hem d’entendre com un factor de progrés social, per la qual cosa, més enllà de l’obligatorietat legislativa, paral·lelament al progrés tècnic i científic, cal que siguin sobretot les actituds, les que vagin evolucionant.
El XX fou el segle en què les dones prenem la paraula i el control de la nostra identitat; és quan subratllem les implicacions polítiques de la desigualtat, intentem de trencar estereotips i proposem múltiples vies de realització personal. I cal atribuir aquesta emancipació al procés de personalització, que es reflecteix en la manera que té la societat d’organitzar-se i de regir els comportaments segons els valors del lliure desplegament de la personalitat humana. És per això que si té algun sentit parlar de revolució democràtica pel que fa a la construcció social de tots dos sexes és, sobretot, pel fet que es troben abocats a un mateix destí marcat pel poder de lliure disposició de cadascun i per l’exigència d’inventar-se cadascun a si mateix al marge d’imperatius socials. Perquè és des de la cultura individual i democràtica des d’on es corresponen els recorreguts diferencials entre homes i dones. Perquè la modernitat, malgrat tots els progressos, el que no ens ha portat és un intercanvi de rols. I no podem ignorar-la, la realitat, perquè aquest “triomf de la dona” pot anestesiar la consciència de la desigualtat tot just perquè davant la igualtat legal existeix una desigualtat real. I a aquesta lluita per igualar-nos, li hem de reconèixer que el seus objectius no afecten només el col·lectiu de les dones, sinó que la seva consecució és un requisit imprescindible per tal d’aconseguir una democràcia plena. És, en definitiva, una tasca d’interès comú per tal de poder parlar amb èxit d’un nou contracte social entre homes i dones que ens condueixi a compartir els drets i les responsabilitats tant en el món públic com en el privat. D’aquí doncs la necessitat de polítiques actives, valentes i reals.
