Pressupost per governar

Comença a comptar més el soroll que la música, en política. Ja fa massa temps que dura la percepció que la política, més que no pas fer possibles les necessitats, es dedica a treballar realitats altres que no pas aquelles que el ciutadà considera de resolució imperiosa, sobretot si tenim en compte que en moltes cases l’economia és el primer malson. L’angoixa comença a fer-se mestressa de moltes economies particulars, sí, però també de moltes de col·lectives, si els dirigents parlessin amb sinceritat. I aquestes col·lectives, de necessitats, la política les ha d’atendre com a deure de servei públic. I ha de fer-ho des de l’obligatorietat i amb complicitats entre uns i altres. Però no. La política continua instal·lada en els recels, les desconfiances i la crispació. D’allà cap aquí, dels d’aquí cap als d’allà i, els d’aquí, entre uns i altres. I ja comencen a ser perennes aquests recels i aquestes desconfiances més partidistes que ideològiques, quan el que demana el sentit comú és la defensa de les idees des del diàleg i des de la raó discutint des d’una amistosa discrepància política. ¿Per què cal aquesta agressivitat en els debats generals i sectorials respecte el suport als pressupostos del Govern davant els perjudicis que pateixen molts sectors, quan la situació que ens toca de viure és excepcional i tothom hi posa el coll? El ciutadà mostra la seva inquietud i atén tota norma amb els impostos per lluitar contra tanta afectació, però es desconcerta quan s’adona que davant d’un panorama tan desolador encara hi ha dirigents que es mantenen en la política de vol gallinaci i de picades de bec. Si volen fer creïble que el benestar dels ciutadans és la seva prioritat, al costat de treballar per un país nou, els grups parlamentaris que se serveixen d’aquest discurs, mentre no siguin capaços d’anar més lluny, han de donar suport als comptes del Govern, i si Espanya ens retorna calerons, que són nostres, agafem-los, perquè és de la llei de pressupostos d’on emanen totes les polítiques, de salut, ensenyament, recerca, llengua, cultura, seguretat, agricultura i sobre tots els àmbits i sectors del viure de cada dia. Cada dia més costós, aquest viure. Governar sense pressupost aprovat no hauria d’estar permès!