No parem l’altra galta
La frase popular “posar el dit a l’ull” indica que algú està sent vigilat o molestat intencionadament i amb mala fe. I això és el que fa en la seva columna d’opinió l’historiador d’art (entre moltes altres i extenses virtuts), Albert Velasco. Almenys és d’aquesta animadversió de la qual he sigut víctima en la seva darrera columna, sota l’enginyós títol “En Jan i en Cris”.
En primer lloc, el senyor Velasco afirma amb una rotunditat sorprenent que m’he mostrat satisfet amb els vots dels companys i companyes senadors a la moció del PP que instava el MNAC a entregar les pintures murals de Sixena. Una moció en què, espero que hagi quedat prou clar, ni jo ni els altres dos senadors per Lleida, Pirineu i Aran vam votar. Per tant, seria si més no agosarat sentenciar amb relació al meu grau de satisfacció o el contrari. Si bé és cert que crec que no s’hauria d’utilitzar políticament la sentència. Tothom té dret a opinar, però no tothom és jurista, com jo tampoc ho soc.
En segon lloc, no és creïble que el senyor Velasco faci una “innocent” referència al senyor Christopher Person, vist el contingut del seu article. No entraré a valorar el que opina sobre les denominacions oficials i el seu ús, però sí que tinc molt clar que la trajectòria del Chris té molts més inputs del que indica a la seva columna.
El que sí que queda lluny de l’elegància, l’ètica i el respecte són els comentaris sobre amb qui comparteixo el què i el com, que semblen més propis de la premsa rosa que no pas d’algú amb la seva formació. Ni són assumpte seu ni són assumpte públic, com no ho són tampoc el què ni amb qui comparteix vostè el seu temps i vida.
Veient la seva trajectòria, no espero una disculpa per part de vostè. Els càrrecs públics hem de donar explicacions de la gestió política que fem, però com a persones no és de rebut estar sotmesos a assetjaments, titulars falsos, crítiques infundades i amenaces... No esperi, senyor, que pari l’altra galta. Li demanaria només que no ho torni a fer, ni amb mi ni amb ningú.
