Comunitat i sacrifici

Fa poc, va ser el meu aniversari. Vaig treballar tot el dia i vaig sortir del treball a les deu de la nit. No pensava celebrar-ho: la meva família està lluny i, sent un dia entre setmana, la majoria dels meus amics matinen a les cinc. Però en sortir, allí estaven tots, esperant-me a la porta del local, amb les espelmes enceses i un somriure. Res em va fer més feliç.

Vivim en l’era de la individualitat: eficient, productiva, convenient. Però enmig del jo, hem oblidat el valor del nosaltres. Aquesta societat del consum, amb el seu ritme frenètic i la seva aparent connexió constant, ens ha anat separant més del que creem.

I no obstant això, tots anhelem pertànyer a alguna cosa, sentir-nos part d’una comunitat. Ho oblidem, però això requereix sacrifici: implica estar, fins i tot quan no ve de gust o no convé. Perquè estar per als teus, és potser l’últim acte profundament humà que ens queda.