Tinc el cap bullint
Imatge de recurs de l’hospital Arnau de Vilanova de Lleida. - SEGRE
La cita més pròxima és per al dia 22 del mes que ve.
–I què hi puc fer?
–No hi ha res a fer.
El sistema sanitari espanyol és gratuït, universal i competent. El tractament contra el càncer del meu pare ha costat uns 120.000 euros, curiosament el mateix que la nostra casa. El sistema està ple de professionals brillants... i d’altres que no ho són tant.
Una persona no pot retreure a una altra que faci malament la seua feina, però hi ha feines que salven vides. La medicina ha nascut per alleujar el dolor; el jurament hipocràtic és un compromís ètic amb el pacient.
Abans d’arribar al metge, topem amb un filtre: personal administratiu. Persones normals, cansades o poc empàtiques, de l’actitud de les quals depèn també la nostra salut.
La segona part de la història demostra que el sistema funciona quan hi ha humanitat. Aquell mateix dia he aconseguit una cita telefònica amb el meu psiquiatre. Ningú millora quan se li crida; la incompetència o la falta d’empatia poden matar... o deixar en el límit.
La diferència entre un sistema que falla i un que salva no sempre són diners, tecnologia o prestigi: de vegades és només una persona que decideix escoltar i ajudar. Gràcies a l’administrativa que ho ha fet i gràcies a la doctora Buil. Gràcies a tu escric això amb la ment en temperatura ambient.
