A la consellera d’Educació Esther Niubó
Consellera d’Educació Niubó, un cop més, els Consellers no mireu endavant, no observeu les fluctuacions en el naixement de les criatures ni teniu en compte les matricules vives, sempre inesperades. Sense planificació a mig-llarg termini i tallant pel dret sense escoltar els implicats, el resultat és que moltes famílies no podran inscriure llurs fills a l’escola pública que han triat.
Més que mai, la Defensa de l’Escola Pública és urgent, i queda evident quan tanqueu una línia a l’escola Gaspar de Portolà de Balaguer per la baixa natalitat de l’any 2023. Hagués estat una ocasió ideal de laboratori poder tenir una generació amb ratios baixa a totes les escoles públiques de la capital de la Noguera. Potser posaria de manifest el que tants hem cridat a peu de carrer amb crits i pancartes: la qualitat va lligada a la quantitat.
Tenia entès que el socialisme postulava sempre una sanitat i una educació universal i garantida, i per tant pública. És ja només un nom sense sentit de les sigles del Partit? Hagués estat un bon moment per a obrir el debat dels concerts que va establir l’antiga Convergència amb l’Escola Concertada i Privada. Asseguda a la sala d’actes de la Paeria de Balaguer, escoltant un ple, vaig observar que els màxims dirigents que llueixen la «xapa» socialista, porten els seus fills a la concertada. Sempre s’ha d’aprofitar l’ocasió per aturar-se i repensar-ho tot.
Començarem l’autocrítica per nosaltres, però. No hem defensat en bloc l’Escola Pública, no prou. Es podria haver creat una xarxa entre Afes de mobilització, es podria haver fet més debat als mitjans... Cal més imaginació i creativitat en les protestes socials, no han evolucionat al mateix nivell que la tecnologia. O potser, tan sols calia aprofundir en la qüestió de per què la concertada privada està blindada, per la dreta i pels que diuen que són d’esquerres.
L’altre dia, a la manifestació per l’Escola Pública, em van dir: «t’apuntes a totes». No sabia si prendre-m’ho com un elogi o com un retret, perquè abans era un mèrit lluitar per les causes justes i de la societat. Amb la reflexió, sempre veiem la nostra motivació més intrínseca, així que el proper cop replicaré: «Saps, sempre que puc surto al carrer perquè a casa no tinc tele». Sempre que puc, també, ho combino amb seure a prop de la finestra, mentre el sol em revifa a través del vidre, per llegir Teresa Pàmies. A excepció de les armes, cada mot i cada acte de les dones combatives de la nostra història ens haurien d’inspirar per exaltar la força que tenim el poble. No malbaratem, doncs, aquesta coratjosa deixa.
